La mediació educativa

La mediació educativa és una tècnica que s’utilitza per gestionar un conflicte que es presenta durant la convivència entre els nens i nenes o joves.

La persona mediadora, en aquest cas el monitor i monitora no dóna consells per a la gestió del conflicte, ni pacta amb cap de les parts. Simplement, és l’encarregada de gestionar la comunicació entre elles.

Un mediador o mediadora en cap cas es pot posicionar amb cap de les parts és el d'empatitzar i fer una autèntica escolta activa.

La mediació consisteix en crear consciència i activar la responsabilitat d'amdues parts.

El mediador s’encarrega de generar un diàleg on les persones poden parlar i alhora escoltar-se.

Què ha de tenir en compte un mediador o mediadora?

Primer de tot: la mediació no es pot fer tot seguit després del conflicte, ja que les persones afectades, moltes vegades, es trobaran submergides en la seva emoció i quan aquesta actua per nosaltres, som incapaços de raonar.

Per tant davant del conflicte sempre hem de deixar l’espai suficient perquè l’emoció surti i la persona es pugui calmar.

A vegades caldrà fins i tot un dia per poder començar la mediació, potser en d’altres ocasions amb un temps prudencial ja n’hi haurà prou, d’altres, fins i tot, haurem d’esperar uns dies.

Una altra cosa a tenir en compte de la mediació és què no es pot obligar a ningú a mediar, que la mediació ha de ser voluntària, si no és així, segurament no obtindrem cap resultat.

Un altre qüestió a tenir en compte és l’espai que utilitzarem per a fer la mediació, que ha d’esser adequat, on els implicats se sentin segurs, en un ambient calmat i que no hi hagi persones externes al conflicte.

La mediació serveix per oferir un diàleg i trobar la possible solució per a un futur.

Les persones davant d’una mediació haurien de poder contestar:

• Què ha passat?
• Com m’he sentit?
• Què podria haver fet diferent i no he fet?
• En què potser no he estat prou encertat?
• Què podem fer de diferent perquè això no ens torni a passar?

La mediació s’acaba quan les dues parts arriben a un acord, fins i tot, moltes vegades els nens i les nenes o joves assumeixen els seus errors i es demanen disculpes mútuament.

De fet aquesta tècnica reforça el companyarisme entre ells i elles.

És important tenir en compte la tècnica de la mediació en la gestió de conflictes entre infants i joves, fent-ho estem educant a la cultura de la pau.

Eva Fornós i Puigvert, coach transpersonal i educadora en el lleure

El conflicte com a oportunitat educativa

Els conflictes són moments de crisi i alhora d’oportunitats.

De crisi perquè evidentment a ningú li agrada tenir conflictes i ens treuen de la pau que vivíem abans de patir el conflicte.

D’oportunitat perquè la bona gestió de qualsevol conflicte farà transformar una realitat i alhora ens servirà d’oportunitat de creixement.

Una educadora no pot tenir por al conflicte, aquests no són ni positius ni negatius, simplement són. Per tant l’educadora ha d’acceptar el conflicte com un fet quotidià i ha de veure-ho com una oportunitat de transformació.

L’educació per a la pau és un dels objectius principals de l’educació en el lleure, educar per una humanitat que aprengui a gestionar els conflictes d’una manera pacífica, seria l’objectiu principal d’aquesta educació.
Per tant l’educadora del temps de lleure ha de ser una persona competent en aquest sentit, una persona que sap gestionar el conflicte d’una manera pacífica. Una persona amb recursos per poder fer de mediadora, si la situació així ho requereix.

El conflicte en sí moltes vegades no és un conflicte "autèntic", simplement és una situació d’objectius incompatibles: “jo vull que facis una cosa i tu no la vols fer”, “jo vull jugar amb la pilota sol i tu també vols la pilota per a tu”...

El fet de com gestionem aquest conflicte serà el resultat d’un nou conflicte: “jo vull que facis una cosa i tu no la vols fer i et crido perquè em facis cas”, jo vull jugar amb la pilota sol i tu també vols la pilota per a tu, com que no me la dones te la trec de les mans”.

El problema el tenim per tant, en com gestionem aquest conflicte, moltes vegades utilitzant la violència.

Abans de continuar definim què és violència, és un terme que ens serveix per descriure una actitud humana agressiva, contrària al que pretén l’educació per la pau, arribar a l’actitud assertiva.

L’agressivitat comporta sofriment i dolor i aquesta pot ser verbal, física, psicològica i emocional i/o sexual.

La violència és un dels enemics de la convivència, de la pau i la justícia i malauradament un dels problemes més greus de la pròpia humanitat al llarg de la història: injustícies, fam, guerres, abusos sexuals, violència familiar, assetjament escolar, etc.

Acabar amb aquesta actitud violenta de l’ésser humà seria per tant un dels objectius de l’educació per la pau i tot comença per l’educació que anem rebent des de casa, a l’escola, en el temps de lleure, de les persones que ens envolten, els mitjans de comunicació, etc.

Evidentment, la família és el nucli principal de l’infant i de l’adolescent. Moltes vegades però, els educadors i educadores de l’infant i jove també són agents educatius molt importants per a la seva educació i per tant hi juguen un paper molt important a la vida d’aquesta persona.

Un dels objectius principals de l’educació per la pau és per tant ajudar a la persona (infant o jove) a gestionar d’una manera assertiva els conflictes.

L’altra cara de la moneda de la violència (agressivitat) és la passivitat i aquesta a la llarga i no tant llarga també causa dolor i sofriment. La passivitat és una mala gestió del conflicte, és l’evasió directament d’aquest. Per tant, davant d’un conflicte i la seva evasió (actitud passiva) perdem l'oportunitat de creixement i el conflicte es va engrandint.

Hi ha molts nens i nenes, joves que no han après a gestionar els conflictes d’una manera pacífica i no són agressius però són víctimes constants dels possibles agressors i de la seva pròpia passivitat. Aquesta actitud pot arribar a ser tant destructiva com la violència, en aquest cas autodestructiva.

“Em demanes una cosa i jo per no discutir-me, dic que sí i la faig tot i que potser pensi que allò que em fas fer és injust”.

“Cedeixo de seguida a donar-te la pilota perquè no vull crear un conflicte, tot i que no sigui just per a mi”.

La passivitat i l’agressivitat són per tant el motor de les injustícies i de la manca de la pau.

I ara sí parlem de l’assertivitat del seu concepte i de com s’educa.

L’assertivitat és una habilitat social que consisteix a manifestar de forma respectuosa, clara i sincera les pròpies emocions i/o sentiments, idees, opinions, creences, defensant així els nostres drets, però alhora també entent i respectant les emocions o sentiments, idees, opinions, creences dels altres, ja que els altres també tenen drets.

Aquesta habilitat social que ens ajuda a, en definitiva, a conviure en societat és una habilitat que anem adquirint al llarg de la vida, però que a la infància com en tantes d’altres coses és un moment clau per a la seva educació.

És per això que en els espais de l’educació del lleure haurem de tenir en compte aquesta habilitat per poder transmetre aquesta manera de veure la vida, perquè en definitiva és una actitud davant de la vida que ens acosta a la pau.

Per tant un educador o educadora haurà de reflexionar de la seva pròpia assertivitat, ja que l’assertivitat s’educa precisament amb l’exemple i essent un model per l’infant i/o jove. A banda també haurà d’aprendre a gestionar els conflictes que s’anirà trobant i que haurà de mediar entre els infants i/o joves. I aprendre recursos i dinàmiques que l’ajudin en aquesta direcció.

L’educació en el lleure, com en les activitats extraescolars són un bon espai per educar en aquest sentit, ja que un dels objectius de l’educació del lleure és precisament ajudar a fer créixer persones sanes i felices i per tant, l’educació emocional i la gestió dels conflictes hi tenen un paper molt important.

Parlar de conflictes i la seva transformació és parlar precisament de l’educació emocional, una educació que des del lleure ja fa temps s’està portant a terme i que des de fa uns anys ha tingut entrada a l’escola.

Tal i com diu el títol el títol d'aquest escrit, els conflictes són una oportunitat, una oportunitat de creixement personal i de trasformació social si sabem gestionar-los i aprenem a veure al món amb la mirada de l'assertivitat.

EVA FORNÓS PUIGVERT

Ara és temps de positivisme i, sobretot, d’acció!

L’educació emocional i l’educació en valors està canviant el funcionament de les persones, de les aules, dels grups de treball, de les empreses, de les famílies, de les comunitats de veïns, dels barris, dels pobles, de les administracions, dels governs, i també dels països i per tant, del món.

De fet, que les persones prenguem consciència de la realitat, aprenguem a superar les nostres pors i limitacions, que les persones aprenguem a estimar-nos a nosaltres mateixes, que aprenguem a escoltar els nostres sentiments i a respectar-nos les unes a les altres ens està donant ales, estem tastant l’autèntica llibertat, ens està donant poder i aquest poder senzillament ens fa que vulguem transformar la nostra realitat i per tant la realitat de tots i de totes.

De fet,l que les persones aprenguem a reflexionar, a decidir, a participar activament de la nostra vida fa que formem part activa de la transformació social, política, cultural i econòmica.

A partir d’aquí, les persones ens estem apoderant de la nostra realitat, de la nostra llibertat i de la nostra calma.

I tot comença quan simplement et quedes uns segons ens silenci i et demanes: qui sóc? i què hi faig aquí? I comences a buscar sentit a la teva pròpia vida... Trobant les autèntiques respostes des del teu interior...

Els professionals de l’educació saben que la seva major responsabilitat és apoderar infants i joves i què és precisament aquest apoderament que s’anirà adquirint a través del temps que farà la persona lliure i responsable de la seva pròpia existència.

El món serà i és allò que nosaltres volem que sigui... S’ha acabat l’època de les excuses, del victimisme, s’està acabant l’època on la por governava... Ningú ens va dir que seria fàcil això de construir el món a la nostra mida, però ara ha arribat l’hora que a través de la nostra responsabilitat actuem en conseqüència amb allò que volem.

I és, precisament per aquest motiu, que aquesta educació emocional  i educació en valors s’ha de donar en tots els àmbits i continuadament perquè cada persona adquireixi la consciència necessària i activi la seva pròpia responsabilitat de transformació.

I és per això, que els educadors i educadores en tots els àmbits han de tenir les eines i els recursos per treballar constantment aquesta educació emocional i educació en valors, per a que el creixement personal de cadascú sigui possible.

Tots i totes hem de passar per l’experiència del descontrol per poder passar per l’experiència del control descontrolat de les nostres emocions...

El paradigma de l’educació està canviant exageradament ràpid perquè senzillament nosaltres, les persones, estem canviant.

De fet n’estem fartes de la negativitat i li estem donant l’esquena, ara és temps de positivisme i, sobretot, d’acció!

Els miracles no existeixen però tu sí, això sí que és màgia!

A vegades, només a vegades preferiria no ser conscient de certes coses. A vegades, només a vegades sento que no faig res per canviar allò que no m’agrada. A vegades, només a vegades sento que no he fet prou per transformar allò que vull i a vegades, només a vegades sento no ser prou valenta per afrontar allò que em fa mal. A vegades, només a vegades, sento no lluitar prou per allò que desitjo, a vegades només a vegades sento no ser jo la qui parla ni la qui actua. A vegades, tan sols a vegades, sento que tinc la necessitat urgent de fer quelcom especial per a mi mateixa, per als qui estimo, per a la pròpia vida i el món.

Fins a que una vegada, tan sols una vegada vaig sentir la necessitat de descobrir-me i començar una aventura, l’aventura de la meva pròpia vida, on jo seria l’escriptora principal de la meva novel·la, guiada per la meva pròpia intuïció i protagonitzada per a mi mateixa. Aquella vegada va ser el principi del meu nou naixement, en aquell moment vaig descobrir que a la fi sortia de la cova coneguda de Plató.

Què és el coaching? El coaching és una manera de comunicar-se que té la intenció de crear consciència i activar la responsabilitat, busca respostes a l’interior de la persona a través de les preguntes i busca la solució des de totes les perspectives possibles. Durant un procés de coaching aprenem a aprendre i a descobrir les veritables motivacions internes. A través d’un procés de coaching tu trobes la millor solució a tot i no esperes que ningú mai més pensi per a tu, actuï per a tu o et condicioni, aprenem a ser nosaltres mateixes, mateixos, a donar-nos la resposta que tant busquem. En un procés de coaching pot passar de tot el que tu desitgis que passi, els miracles no existeixen, per tu sí i descobrir-se, reconèixer-se i saber qui ets i què vols, por arribar a ser tan especial com la màgia d’un miracle. En un procés de coaching aprenem a activar la nostra responsabilitat i compromís amb nosaltres mateixes, mateixos i actuem en conseqüència, ens allunyem si així ho desitgem de la nostra zona més còmode i comencem,  o simplement continuem el camí que veritablement som, pas a pas, sense pressa però sense pausa gaudint del viatge de la teva vida.

Ens educa més l’empatia i l’escolta activa que les paraules

Ara mateix si em demanessin quins són els pilars de l’educació no dubtaria gaire en contestar

que podrien ser-ho l’escolta activa i l’empatia, dues habilitats necessàries per poder dir que

com a mínim intentem educar en valors per ajudar a fer créixer a persones sanes.

Sense escolta activa ni empatia no crec que pugui existir la veritable comunicació, la que

necessitem les persones per créixer i evolucionar i, en definitiva, per sentir-nos respectades i

per tant estimades.

Ens educa més l’empatia i l’escolta activa que les paraules, moltes vegades paraules

convertides en sermons, consells, opinions i / o ordres, judicis de valors, etc...

Si aprenem a escoltar activament i a ser empàtics segurament aprendrem molt més de les

persones i per tant ens ajudarà a créixer a nosaltres com a persones i segurament ajudarem

més als altres que en definitiva és un dels principis bàsics d’un educador o educadora, ajudar i

/ o acompanyar en el desenvolupament i en el creixement de la persona.

L’escolta activa i l’empatia són dues habilitats, per tant són actituds que podem aprendre i per

tant també ensenyar i que formen part d’una manera de ser de l’educador o educadora.

De petits i de petites (a l’educació tradicional) ens ensenyaven a parlar, a llegir i a escriure però

moltes vegades s’oblidaven d’ensenyar-nos a escoltar. Potser sí que ens han fet estar callats a

l’aula mentre un professor o professora parlava, o mentre els més grans parlaven al voltant

d’una taula. Ens han ensenyat a estar callats i a no interrompre converses “de grans”, ens han

ensenyat a estar callats mentre els més grans ens “renyaven”, ens han ensenyat a estar callats

en un restaurant per no molestar a la gent del costat. Ens han ensenyat a callar i a no discutir

les “raons” dels més grans...

Estar callat no significa escoltar i tampoc ens ajuda gaire mentre ens han fet callar quan

expressàvem les nostres emocions: la ira,  l’odi, la ràbia, la por, la nostra frustració o la nostra

tristesa, l’alegria, l’amor, la passió ... “Calla no cridis”, “calla i deixa de plorar”, “amb aquests

crits no arribaràs enlloc”, “ja et pesarà, no tinguis por”, “això que et passa és una tonteria”...

Estem massa acostumats als discursos dels més grans, de la veu de l’experiència, de les

opinions i consells dels més grans, de les ordres dels qui ens manen; primer dels pares i mares,

després dels professors i professores, després del cap de l’empresa per la qual treballem...

Però, aquesta mena d’educació que no té en compte les persones, fa temps que s’està acabant

deixant pas a una altra mena d’educació molt més adequada als temps que vivim i a la nostra

evolució: l’anomenada educació emocional, educació en valors, educació espiritual (que no té

res a veure amb una educació religiosa) que ja fa temps que està entrant a les aules de les

escoles i dels instituts i que en definitiva és l’educació que fa anys s’està portant a terme a

través de l’educació en el lleure educatiu, a través dels esplais, casals, colònies, etc...

Aquesta mena d’educació que té en compte la persona i el seu creixement personal, la que

impulsa la consciència i la responsabilitat de cada ésser i que ens ajuda a desenvolupar-nos

com a tal, la que ens motiva per aprendre i per créixer, com a individus i com a societat.

L’escolta activa ens demana un esforç conscient per la nostra part, ja que l’escolta activa

demana atenció, interès i empatia.

Escoltar de veritat amb atenció, interès i empatia requereix: paciència, temps, espai i ganes

sinceres de fer-ho possible i no sempre tindrem ni la paciència, ni el temps ni les ganes de fer-

ho, en aquest cas és millor avisar al “qui vol ser escoltat per nosaltres” que ja ho farem en una

altre ocasió.

Si es tracta d’un nen o nena, jove qui vol parlar amb nosaltres d’un tema que li preocupa i

nosaltres no tenim les condicions necessàries per escoltar sempre és millor a fer veure que

l’escoltem dir la veritat: “ara mateix no puc, perquè (...), vols que parlem més tard?”, tot i que

un educador i educadora ha de mirar d’estar preparat sempre i tenir recursos necessaris per

poder afrontar “el conflicte” en el moment que la persona ens “reclama” l’atenció, ja que

forma part de la nostra funció com educadors i educadores. Ara bé, no sempre serà possible,

per tant forma part del respecte i de l’estimació explicar els motius perquè en aquell moment

no podem escoltar algú i sobretot si hem pactat fer-ho més tard, no oblidar-nos d’ell o d’ella.

Si aquell nen o nena o jove ens volia explicar quelcom i li hem demanat que ens ho expliqui

més tard és bo recordar-ho i fer-ho, li mostrarem el nostre interès i això ajuda a crear vincle i a

fer que confiïn amb nosaltres. Potser més tard ja no li ve de gust parlar, senzillament perquè ja

no li preocupa o senzillament perquè ell sol s’ho ha solucionat, però nosaltres li hem mostrat el

nostre interès i atenció, una manera més de mostrar afecte i estimació.

1. Per aprendre a escoltar activament hem d’aprendre a no jutjar i deixar de treure

conclusions, quan una persona se sent jutjada per una altra, es trenca la comunicació,

es posa a la defensiva o definitivament calla.

2. Per aprendre a escoltar activament aprèn a callar i mossegar-te la llengua ja que una

persona quan parla, té ganes de parlar i no de sentir-te a tu parlar, és fàcil davant d’un

nen o nena o jove tenir ganes de donar-li un consell i donar-li la nostra opinió, però

abans de fer-ho es bo preguntar-ho i demanar permís.

3. Per aprendre a escoltar activament aprèn a no interrompre a qui parla ja que amb

aquesta actitud mostres falta d’atenció.

4. Per aprendre a escoltar activament aprèn a respectar el silencis, diuen que els silencis

parlen més que les paraules, de vegades gràcies als silencis surten les emocions i el

nostre interior parla gràcies al silenci. Quant estem en silenci ens escoltem a nosaltres

mateixos i gràcies a aquest fet podem entendre més el que ens passa.

5. Per aprendre a escoltar activament aprèn a parlar només del tema que a la persona li

preocupa, abandona tota la teva experiència, abandona les ganes de parlar de tu, no

alimentis el teu ego, aquí l’únic protagonista és el qui parla, no l’oient.

6. Per aprendre a escoltar activament aprèn a no forçar a una persona a parlar d’alguna

cosa que prefereix no comentar, tot i que que a tu et sembli important fer-ho per al

seu creixement personal.

7. Per aprendre a escoltar activament aprèn a no acabar les frases pels altres, mai pensis

el que tu creus que et volen dir, a banda de demostrar poca paciència fas pensar que

vols acabar la conversa ràpid, fent pensar que potser no t’interessa.

8. Per aprendre a escoltar activament aprèn a demostrar que escoltes activament amb la

teva actitud, l’escolta activa es demostra també amb les mirades i els nostres gestos,

no es el mateix escoltar mirant l’horitzó que mirant als ulls a la persona, però busca

l’equilibri de les mirades, ja que no tothom accepta bé que el mirin als ulls, no

intimidis.

9. Per aprendre a escoltar activament aprèn a llegir entre línies, més enllà de les paraules

i recorda que les persones parlem també amb la nostra mirada, el nostre cos que és el

qui expressa l’emoció i/o el sentiment del que ens estan dient. Si escoltem activament

no només escoltem amb les orelles, sinó que també escoltem amb el cor (intuïció).

10. Per aprendre a escoltar activament mostra la teva empatia i l’empatia es mostra a

través del teu cos i la teva mirada, ja que si algú t’està parlant d’una cosa graciosa (si

més no per a ell) i tu l’escoltes amb un rostre d’avorrit, per posar un exemple molt

radical, no podem dir precisament que estàs empatitzant amb la seva emoció.

11. Per aprendre a escoltar activament aprèn a parlar a través de les preguntes, ja que

aquestes ens fan pensar, reflexionar i ens ajuden a “treure” tot el que hi ha a dins. Un

educador o educadora no dóna consells ni ordres, només quan es necessari, intenta

extreure la solució “al problema” a través de les preguntes, que són les que ens fan

donar la resposta: “Què creus que podries fer a partir d’ara?” “Com creus que podries

solucionar-ho?” “Com ets sents quan et parlen així?” “Com podries actuar la pròxima

vegada?” “Què està a les teves mans per canviar això que no t’agrada?”

Pràctiques restauratives per eradicar el bulling

ttp://youtu.be/I0RZvBUYgnQ

Vivim en una societat malalta ens demanem alguns i algunes? Una societat que conviu amb la fam i en prou feines reacciona al davant de tal injustícia? Una societat competitiva i agressiva on moltes famílies promouen entre els seus i filles la violència i el racisme quan de forma aparentment innocent al voltant d’una taula s’insulta i es menysprea els veïns per la seva condició sexual, per la seva cultura o condició religiosa, per exemple?

Hi ha una altra mirada al món més optimista i més esperançadora i és la possibilitat de transformar aquesta realitat a través de l’educació, el repte de l’evolució humana, crec jo, d’humanitzar-nos els uns als altres.

Hi ha moltes persones que treballen, canvien i transformen el seu entorn per convertir el món en més just.

Aquesta és la mirada que a mi personalment m’agrada tenir de la vida i és per això que crec i que confio en l’educació i procuro cada dia fer-ne reflexió, compartir-la i, sobretot, intentar formar-me constantment en el repte de millorar, canviar estratègies i per tant evolucionar com individu de forma global perquè sé que d’aquesta manera em puc ajudar a mi mateixa, als meus fills i filles, als meus veïns i amics i puc realitzar la meva tasca professional amb més eines, recursos i per tant tinc més seguretat i garanties en què allò que faig està bé per aconseguir els objectius marcats.

De fet, penso, aquesta és la finalitat de l’educació permanent i és important transmetre aquest concepte a totes les persones perquè creixin, canviïn i es transformin constantment al mateix ritme de la seva pròpia vida.

Aquesta idea, aquesta manera de fer, aquesta actitud davant la vida a vegades xoca amb la realitat del propi país, de la seva manera de fer política i de les seves lleis.

Transformar i millorar aquestes lleis i maneres de fer en política és molt més lent, el sistema, tot i que el formem les mateixes persones, no canvia al mateix ritme que les mateixes persones. Però també és cert que l’única manera de fer que els sistema canvií, que els valors socials i econòmics d’un país evolucionin a favor de tota la seva comunitat és crear una sinèrgia de transformació individual perquè aquesta es converteixi en més global. Un peix que es mossega la cua: el sistema és lent, i per tant quan més ràpid evolucionem com individus més ràpida serà la transformació del seu país i dels seus governs.

Per tant, queixar-se d’un sistema però no fer res per a que aquest canviï és com voler que te toqui la loteria sense jugar-hi mai.

Cada vegada hi ha més consciència de la importància del treball en equip i de la creació de xarxa per millorar i solucionar tots els conflictes, siguin quins siguin: la convivència en un barri, en una escala, en un poble, en un país...

La transmissió de coneixements i aquesta xarxa obre una nova finestra a la resolució dels conflictes de la comunitat, ja fa temps que s’està lluitant contra la violència domèstica, familiar i/o de gènere, contra els abusos sexuals a menors, contra el maltractament filio-parental o l’assetjament escolar, també nomenat bulling. 

Tot comença per la informació, ser conscient d’aquesta realitat, que fa que ens convertim en còmplices de qualsevol maltractament si tenint-ne coneixement no actuem ni fem res per frenar-lo. Aquesta consciència social entre familiars, veïns, amics, professionals de la sanitat, l’educació, serveis socials, policia, justícia, administració, mitjans de comunicació... és imprescindible per eradicar qualsevol conflicte.

Fa temps que estem trencant amb el silenci, que ens mirem el conflicte, que treballem per la prevenció i castigant els infractors, però actualment ja estem apostant per actuar de forma resolutiva per tallar aquesta problemàtica d’arrel, és a dir, per rehabilitar la persona causant del conflicte.

Entenent, que aquesta idea transforma els valors socials de la comunitat, que se n’adona que quan hi ha un conflicte d’aquestes característiques, tots i totes en formem part, i que l’hem d’abordar de forma global i no hem de deixar de jutjar la persona només pels seus actes sinó que condemnant aquests actes, a la vegada donem l’oportunitat que aquesta persona continuï convivint amb la societat i tingui l’oportunitat d’esmenar les conseqüències dels seus actes, rehabilitar-se i integrar-se a aquesta comunitat com un membre més.

Aconseguir això ens fa créixer a tots plegats, l’agressor, la víctima i el seu entorn.

Actualment, està a punt de constituir-se l’Associació Catalana de Pràctiques Restauratives que va més enllà d’unes pràctiques que en el seu moment van ser punteres però que actualment els hi cal una empenta innovadora, precisament en la línia que he apuntat abans.

Joan Sala, psicòleg i professor de la FETCH (Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes) de la Universitat de Vic i Ferran Erra, mestre i educador social, en un acte organitzat per la mateixa FETCH i el CIFE (Centre d’Innovació i Formació Educativa), també d’aquesta universitat, van fer la xerrada “Conflictes, bulling i reparació del dany, propostes d'intervenció en l'àmbit de l'educació formal i no formal”, el passat 17 de febrer.

Joan Sala va definir el bulling d’aquesta manera: “El bulling és quan un o més individus abusen de forma continuada a nivell verbal, físic i/o emocional d’altres companys d’aula”.

Sala destaca que allò important d’aquesta definició era adonar-se que “el bulling és un abús continuat i que és aquest fet precisament que el converteixi en un tema tan important ja que no es tracta d’un fet puntual d’agressió i per tant la víctima i abusador conviuen o mal conviuen junts en un espai concret i s’ha de fer allò impossible per solucionar sí o sí aquest conflicte per protegir sobretot a la víctima.”

També es va referir al bulling com “un problema seriós i que educativament s’hi havia d’intervenir, que els professionals de l’educació no podien tancar els ulls a aquest problema”. En aquest sentit va dir “la intervenció s’ha de fer quan en detectem els inicis, precisament per evitar que aquestes accions arribin a ser considerades bulling per la repetició de les mateixes”, i ho va aclarir amb un exemple.: les bromes. “El que tot pot semblar com una senzilla broma, per tant allò que a un li pot fer riure, a l’altre el pot fer plorar”. 

Va explicar que els educadors hem de ser sensibles al patiment de la persona que rep aquestes bromes, que evidentment no ho són quan el resultat és que algú s’ho passa malament. Això sol ja és un indici del què en diem bulling, perquè aquesta broma segurament serà l’inici d’un seguit de bromes que es convertiran en assetjament. En el bulling no té perquè donar-se agressió física a la víctima, per tant de vegades el problema el tindrem precisament en detectar que existeix, que realment ja hi ha un abús perquè aquest es dóna a nivell verbal i emocional, sovint amb amenaces. Per tant, l’educador i l'educadora han de ser molt més observadors, han d’anar més enllà que allò que es veu a primera vista, han de saber interpretar les actituds i l’expressió corporal dels infants, les mirades, la posició del cap i l’espatlla, les reaccions dels companys de classe...

Ja que tal com va dir Joan Sala, en un assetjament no solament pateix la víctima sinó que també la resta de companys i companyes també ho pateixen en silenci i callen per la por a patir el mateix assetjament.

Sala ens va fer aquesta reflexió, "qui és pot concentrar en un espai on les persones estan patint?"

També ens va parlar de la importància que els centres educatius havien de tenir un protocol d’actuació i d’intervenció estipulat per abordar el conflicte, que ha d’anar més enllà de la prevenció, elaborant un pla integral de reparació del dany. Un cop detectat un cas concret de bulling, qui ha d’actuar?, com hem d’actuar? i com serà la intervenció educativa enfocada a la reparació del dany?.

Més enllà de si es fa o no una denúncia als Mossos d’Esquadra s’ha de continuar treballant a l’aula, per tant hi ha una tasca educativa molt important per dur a terme, enfocada tant a la víctima, com a l’agressor, com a la resta de companys d’aula, així com a les famílies de tots plegats.

Ferran Erra per la seva part va parlar d’aquest procés de pràctiques restauratives consistents en abordar el conflicte amb la finalitat de resoldre’l assumint i reparant el dany. Un procés que va molt més enllà de només castigar l’agressor per unes accions concretes, sinó que pretén aconseguir el canvi d’actitud de l’agressor quan aquest assumeix la seva responsabilitat. 

Erra va dir “Les persones ens sentim millor i estem preparades per canviar d’actitud quan les persones a qui els hi reconeixem l’autoritat treballen amb nosaltres i no contra nosaltres. Hem de jutjar l’acte, mai la persona, si condemnem la persona per allò que ha fet l’estem estigmatitzant, etiquetant, jutjant i per tant no donem l’oportunitat al canvi ja que ja l’hem sentenciada. Aquesta és la gran diferència que marca la justícia ordinària que disposa d’unes lleis que castiguen a persones per les seves accions sense cap mena d’intervenció que faci o doni pas a la reflexió i per tant al canvi d’actitud de l’individu un cop aquest és conscient del mal que ha fet amb les seves accions. Assumir i reparar el dany a través de la intervenció, en aquest cas educativa, és l’objectiu d’aquestes pràctiques restauratives que són una mirada positiva cap al futur”.

Ferran Erra va explicar que s’estava constituint l’Associació Catalana de Pràctiques restauratives i que a Mallorca l’Institut per la Convivència i l’Èxit Escolar sense renunciar als beneficis evidents de la mediació, han donat un pas endavant apostant per la difusió de les pràctiques restauratives com a filosofia de convivència complementària a la mediació per diferents raons:

1.- les PR permeten abordar conflictes entre desiguals, amb desequilibri de forces o amb terceres persones afectades,

2.- les PR no se centren exclusivament en la resolució de conflictes sinó que ofereixen tot un ventall d'eines i tècniques senzilles de prevenció, de construcció del sentiment de pertinença al grup i a la comunitat, de millora de les relacions personals...

3.- les PR estan directament relacionades amb l'educació social i emocional ja que treballen l'empatia, el respecte, l'assertivitat, l'autenticitat, la consideració positiva incondicional, l'acceptació de les pròpies responsabilitats... 

4.- les PR també treballen de forma transversal altres competències bàsiques com, per exemple, el raonament, l'argumentació o la cooperació,

5.- encara que el consens de tota la comunitat educativa sempre és molt recomanable, les PR no requereixen necessàriament el consens de grans programes o projectes de difícil implementació, sinó que impliquen sobretot una reflexió personal sobre la pròpia pràctica docent i dur a terme petits canvis d'actitud i estils de comunicació amb resultats sorprenents.

En aquest enllaç hi trobareu recursos i altres enllaços relacionats amb les pràctiques restauratives:http://www.caib.es/sacmicrofront/contenido.do?idsite=151&cont=43227

EVA FORNÓS PUIGVERT

És el pensament el qui ens governa utilitzant l’educació per fer-ho?

És un bon moment per reflexionar dels greus errors que hem comés tots i totes com a societat. I és el moment de reaccionar i començar a canviar a nivell personal la nostra escala de valors i a canviar pensaments i actituds que fins a ara hem tingut com comunitat i que ens han portat on som. 

Els homes i les dones massa cops s’han sentit i es continuen sentint soles davant les dificultats per tirar endavant les seves vides, potser perquè l'educació que fins a ara ens ha governat és una educació on preval la competitivitat i la productivitat i massa vegades ni tan sols es valora el producte en sí, sinó que es valora el rendiment del producte.

No cal ser economista per entendre la llei del mercat i els seus valors.

El capitalisme per sí sol no hauria de ser dolent si l'acompanyessin realment valors positius per a tots i totes i també, no ens en oblidem de la resta d'essers vius, començant per la terra, l’aire, l’aigua, la vegetació, els animals... I l'acompanyés, a més, la política social i de cooperació i s’acomplissin els drets bàsics i fonamentals dels drets humans i els drets de tot ésser viu.

Però això ja ho sabem abastament que no és així i aquestes ratlles ja cansen d'escriure i de llegir en aquestes o d'altres paraules i des de fa ja masses anys, segles de fet… Potser, simplement, ja ha estat així des de sempre.

Farts d’enganys i manipulacions per l’abús de poder d’uns pocs que des de sempre han dirigit i governat amb la seves polítiques malvades on l’únic que busquen és el seu popi benestar, estafant la vida de tots i de totes les generacions que fins a ara han ocupat la terra, tenint-nos esclaus per poder acomplir el seus somnis.

Aquesta idea és tant sols una creença que té molt de pes per a molta gent, explicada i interpretada de moltes maneres. Si tenim creences religioses parlem de la Creació de Déu que és l’amor absolut i la conquesta de Satanàs o el Diable que des dels seus inicis va poder governar i que fins a ara ho està fent.

D’altres creences, lluny de ser religioses, parlen d’una conspiració i una agenda per part d’uns pocs a nivell mundial on el propòsit com ja hem dit abans és el de governar la terra per poder complir els seus propis somnis.

A la fi, sigui Eva qui va menjar la poma i ens va portar fins a on som ara, siguem fruit de l’evolució natural o siguem una espècie extraterrestre qui ens va crear com els seus esclaus, estiguem o no dins una guerra de conquesta de planetes, el resultat és el que és i això sí que molts i moltes avui dia ho podem constatar: “la societat que entre tots i totes hem creat és un gran monstre autodestructiu”.

S’hagi fet de forma conscient o sigui resultat de l’atzar, ja som molts i moltes que en tenim consciència que això no pot continuar així i que sí que podem canviar les coses.

Qui ens governa en realitat i mou els fils que ens condueixen a les nostres accions? Els polítics, els bancs? les altes corporacions?

Qui té el poder de dirigir la humanitat, les seves regions? estats? països? pobles i comunitats?

I, sobretot, com ho fan?

Contestem-nos a nosaltres mateixes una pregunta: a nivell personal què ha fet que pensis una cosa o una altra?, qui mou els fils del teu cap a l’hora de prendre qualsevol decisió a la teva vida?

Els pensaments, les emocions i sentiments moltes vegades són els resultat d’unes idees, valors i creences de l’educació i del coneixement que anem adquirint al llarg de la vida.

Les persones som diferents perquè davant d’unes accions actuem de forma diferent, pensem de forma diferent i reaccionem diferent perquè veiem les coses i la vida diferent.

Quan més s’allunya una cultura d’una altra més diferents som els uns dels altres.

Som doncs el resultat dels nostres propis pensaments, emocions, sentiments, valors, creences i idees?

Som el resultat de la nostra pròpia educació, coneixement, experiències i circums­tàn­cies?

És el pensament el nostre governant?

Aquest governant utilitza l’educació en valors, idees i creences per dirigir-nos?

Qui controla l’educació d’una comunitat controla per tant als seu membres per fer-los a la seva mida i poder acomplir els seus objectius?

Occident durant massa anys ha oblidat una de les educacions que més força li dóna a l’individu i a la seva llibertat, l’educació que t’ensenya a conèixer-te a tu mateix, a tu mateixa, que t’ensenya a descobrir qui ets i cap on vols anar, l’educació que t’allibera d’emocions negatives que no et deixen avançar, l’educació que t’afronta a les teves pors, ràbies, inseguretats, frustracions... l’educació que t’ensenya realment a valorar la vida: la dels altres i la teva pròpia.

L’educació que t’ensenya a resoldre per a tu mateixa els conflictes, l’educació que et condueix pel camí de la creativitat, l’observació i l’auto aprenentatge, l’autonomia i l’autosuficiència, l’anomenada educació espiritual que et desperta i t’allunya de la cova, de la qual ja parlava Plató i que utilitza la força més poderosa que té la vida per seguir essent vida i en moviment constant: l’amor.

Eva Fornós Puigvert

Segons Howard Gardner, en el seu model de la teoría de les intel·ligències múltiples, la intel·ligència no és quelcom unitari sinó que agrupa diverses intel·ligències múltiples, distintes i independents.

És a dir, que l’èxit acadèmic no ho és tot, que gent amb una gran capacitat intel·lectual pot tenir poques habilitats per escollir els amics, per fer negocis o per sobresortir en els esports.

Cada camp utilitza tipus d’intel·ligència diferents, ni millors ni pitjors, però sí diferents.

En aquest sentit doncs podem parlar de la intel·ligència emocional (terme popularitzat per Daniel Goleman), i de persones que amb unes bones habilitats emocionals se sentiran molt més bé amb elles mateixes.

Aquest sentir-se millor i satisfet amb un mateix, fa que la seva vida a nivell tant personal, com professional i social sigui sovint un èxit, complint amb els seus somnis i expectatives de vida, fent allò que desitgen i senten.

Una persona que no ha après a controlar les seves emocions i que constantment aquestes se li desboquen, per molt que el seu intel·lecte sigui elevat, passa molta estona en batalles interiors que fan que no el deixin pensar d’una manera serena i tranquil·la.

Per tant, no té  la capacitat per anar resolent els obstacles que la vida li posa pel camí, i sovint la seva vida esdevé un fracàs.

L’impressionant de tot plegat és que la major part de vegades aquests obstacles que diem que la vida ens posa en el camí, no són altra cosa que obstacles que hem creat nosaltres mateixos, per molt que vulguem donar la culpa als demès o a les circumstàncies…

Si no fos així, ¿com és que hi ha gent que tot i haver patit molt més que nosaltres, tot i que les seves circumstàncies són molt pitjor que les nostres, és capaç de ser feliç i tirar endavant superant-ho tot?

La clau moltes vegades es troba a l’interior, en aquesta intel·ligència emocional de la que estem parlant…

Són d’aquestes persones de les que hem d’aprendre i descobrir la clau del secret de l’èxit.

El millor dels èxits, podria ser per exemple, sentir-se bé amb un mateix, amb el que es pensa, amb el que es diu, amb el que es fa, amb el que se sent…

Amb la intel·ligència emocional el que es vol explicar, entre altres coses, és la capacitat que hom té per resoldre de manera eficaç els conflictes al llarg de la vida.

Capacitat que es pot aprendre i per tant ensenyar, i que tot rau en descobrir-se a un mateix, a conèixer-se com a persona, a aprendre a gestionar les emocions, a ser empàtic amb els altres i, finalment, a aprendre a comunicar-se...

En definitiva, a viure i a conviure en societat.

L’educació en el lleure sempre ha estat un exemple d’aquesta mena d’educació emocional, que tot i que potser no s’ha fet de forma del tot conscient, s’ha anat fent sovint al llarg de la història del lleure educatiu.

Ajudant a créixer als nens i nenes com a persones lliures i crítiques, participatives i compromeses amb la societat i amb l’entorn en el que es conviu.  

I l’educació en el lleure, que el seu objecte de treball és l’individu i la comunitat, té com un dels seus objectius la convivència.

I la convivència no es dóna quasi mai quan l’individu no està satisfet amb ell mateix.

Parlar per tant d’intel·ligència emocional és parlar de l’autoestima, l’autoconsciència, la metacognició, l’autodomini, l’automotivació, l’empatia i les habilitat socials.

EVA FORNÓS PUIGVERT

L'aventura de fer-nos persones

No crec en el fet que hi hagi una barrera entre joves i adults, les barreres es formen entre les persones, no importa les edats, quan ens perdem el respecte.

És fàcil perdre el respecte als infants i als joves, si creus que tens dret a tenir el control de les seves vides, tan sols pel fet que són més petits en edat que tu.

Un greu error que té les seves conseqüències.

Quan decideixes intervenir a les seves vides i ho fas a traves d’un continu control, moltes vegades obsessiu, violes la seva intimitat, criminalitzant a voltes les seves opinions, reprimint els seus gustos i tendències, excloent-los de les decisions familiars i per tant excloent-los de les decisions que impliquen a la seva pròpia vida, estem construint amb aquestes persones una barrera, que costarà moltes vegades anys a poder-la destruir.

És fàcil fer-nos una idea ben equivocada de les persones si quan les observem només veiem els seus defectes, defectes i imperfeccions que tots i totes tenim, evidentment, però sempre és més fàcil descobrir les debilitats i mancances dels altres, abans que descobrir les nostres.

S’equivoca un adult que es pensa que  pel sol fet de tenir més anys té dret a dominar la vida d’algú i som molts i moltes les qui a vegades, de forma temerària trepitgem els drets de les persones.

Parlo també amb propietat, ja que sóc mare i sóc plenament conscient dels meus errors amb les meves dues filles i fill. 

He trepitjat moltes vegades els seus drets, he traspassat la ratlla del control i a voltes he violat la seva intimitat. I quan ho he fet, no pretenia fer-ho, jo creia que ho feia per a un bé, només ho creia, el temps i les reflexions constants fan adonar-me’n dels meus errors.

Sovint els educadors i educadores, mares i pares rectifiquem en alguns dels errors, però constantment en cometem més i més, a vegades sembla que el fet d’equivocar-nos no tingui límits. 

Ben mirat la vida és un continu aprenentatge i és moltes vegades gràcies als errors que aprenem a ser millors i més justos per als altres.

Però, n’hem d’aprendre dels errors, perquè sinó equivocar-nos només ens serviria per fer mal i ser injustos.

Per tant no n’hi ha prou en reflexionar i en demanar perdó, tot i que és un bon començament és clar. 

Quants de nosaltres té la capacitat per demanar perdó a les persones quan som conscients que ens hem equivocat? 

Ho fem realment?

Però, després hem de continuar el camí, un camí de canvi de mentalitat, d’hàbits i de maneres de fer i de dir... 

Si és que realment volem aprendre la lliçó que la vida ens dona contínuament.

Una assignatura pendent que ens queda a molts i a moltes és entendre realment què vol dir i quins efectes té trepitjar els drets dels altres.

Contínuament i sense saber-ho, penso jo, perdem el nord amb els nens i nenes i els joves i les joves i ells i elles moltes vegades a crits ens ho intenten explicar, tal i com nosaltres ho fèiem a la seva època: 

“No m’escoltes mai”

“No em fas cas”

“No t’importa el que jo cregui”

“Per què m’ho dius això?”

“No em deixes parlar”

“No em remenis les coses”

“Deixa’m en pau”

“No et fiquis a la meva vida”

“No em deixes fer res”

“Tinc ganes de ser lliure!”

No dic que sigui fàcil el camí de ser mare i pare o educador i educadora o mestre o el que sigui...

No és fàcil, si més no per a mi no ho és, però el que sí afirmo és que ens ho fem realment més difícil del que segurament seria...

Tan sols posant a la pràctica l’escolta activa, l’empatia i la paciència, penso que tindríem molt a guanyar.

A partir d’aquí el nostre cor i sentits ja ens podrien fer de guies en aquesta aventura de fer-nos persones entre tots i totes.

Eva Fornós