Programació i actitud

Ser coherents amb allò que pretenem a vegades no és que sigui difícil és que simplement no ens hi fixem. I si no ens hi fixem només és perquè a l'hora de programar unes activitats no hem tingut en compte coses tan senzilles com: què farem per ser coherents? 
Hem pensat de fer un taller de reciclatge transformant matèria per crear-ne de nova. La setmana següent hem decidit preparar uns murals entre tots explicatius i recordatoris de tot allò que podem reciclar. La setmana següent fem un taller de paper reciclat i la següent fem un joc de pistes on les preguntes van relacionades amb el Medi Ambient i què podem fer per a ser "sostenibles". Durant tot el casal els nens i nenes s'han preparat una obra de teatre on el tema havia de ser "Què podem fer per cuidar el nostre entorn?". Tot ha anat prou bé, els nens i les nenes s'ho passen bé, les activitats han estat ben programades, dirigides i s'ha motivat el suficient perquè tot sortís bé. Podríem estar contents. Només un detall: en tot el casal no hem reciclat, no ho vàrem preveure. 
Quan s’acabaven els tallers, posàvem tots els residus en una sola bossa i es tiraven al contenidor que teníem davant mateix del casal? Hem malbaratat massa paper i molt de material que hem fet servir no hem procurat tenir-ne cura i acabat el casal d'estiu és impossible tornar-lo a usar?
L'actitud dels educadors... moltes vegades educa més allò que fem amb les nostres actituds naturals que la millor de les programacions.


 Eva Fornós i Puigvert

Conflictes

Vet aquí la vida real: un món complex amb infinitat de conflictes, molts dels quals no estan resolts i molts dels quals ni tan sols s’intenten resoldre.

Davant d’un conflicte del qual un s’hi troba pel mig podem actuar de tres maneres a trets generals: d’una manera passiva, d’una manera agressiva o d’una manera assertiva.

L’actitud passiva davant els conflictes és una manera poc valenta d’afrontar-los, perquè actuar passivament és esquivar directament el conflicte, pensant que d’aquesta manera el conflicte desapareixerà. Però això no és així, potser sí que a priori has evitat una discussió amb algú, però fent-ho d’aquesta manera, molt probablement tu perds davant d’allò que t’està passant. Per tant el conflicte continua amb tu.

Per contra, la persona que resol de manera agressiva els seus conflictes, sol guanyar sempre a priori, però resol els seus conflictes amb autoritat, moltes vegades fent servir el seu poder, abusant-ne i l’únic que aconsegueix és acabar amb ells fent passar la seva, utilitzant molts cops la força. És a dir, que en realitat aquesta persona s’afronta davant el conflicte amb violència, i això és evident que complica i/o implica més conflictes. Per a mi, una persona amb aquesta actitud és una persona mesquina.

Per tant, la manera més raonable de resoldre els conflictes és fent servir una actitud assertiva, mai hi perds i mai hi guanyes aparentment del tot, els resols a través del diàleg, la comunicació i la negociació, una resolució on ambdues parts hi guanyen a la fi. I alhora segur que hi pots aprendre alguna cosa.

Aquesta és la teoria de la ciència dels conflictes.

Però és difícil ser assertiu? Si més no, penso que no és fàcil. Jo ho intento ser en el meu dia a dia... No és fàcil.

L'assertivitat és una actitud davant la vida en general i per tant és converteix en una part del teu ser, en tu mateix.

Penso amb el meu entorn; família, amics, veïns, coneguts, gent del món de la comunicació, en persones que admiro com ara artistes, escriptors, periodistes, etc. Fins i tot, em miro a mi mateixa, a voltes penso en polítics, referents que pugui tenir. Fins i tot, penso amb la cambrera del bar de sota a casa. Penso en tothom que, de prop o gens, conec. Recordo converses, articles, llibres que m’han impactat. Recordo molts noms històrics, personatges que han fet o que han deixat de fer coses.

I penso en cadascun d’ells: on és la seva assertivitat? De cadascun d’ells aprenc alguna cosa, m’impacta alguna cosa. Agafo exemple i torno a pensar en mi: qui sóc?, què faig? En definitiva, com em va la vida?

De ser assertiu, com de tot a la vida, se n’aprèn i te’n poden ensenyar. Aquestes actituds que ens comporta l’assertivitat són hàbits que un ha d’agafar com a conducta general.

Quines són doncs, segons la ciència de resolució de conflictes, aquestes actituds que hom ha d’adquirir per poder ser vertaderament una persona assertiva?

La capacitat d’observació, la capitat d’escoltar, tenir en compte el teu entorn social i natural, la capacitat d’empatia, la capacitat de dialogar i finalment la capacitat de negociació.

Complicat.

Però, si el que desitgem es que els nostres infants i els nostres joves sàpiguen resoldre els seus conflictes i visquin en un món molt més just, què fem nosaltres els adults per deixar de tenir actituds passives i agressives?

El canvi social comença per nosaltres mateixos. Aquesta és la essència, penso, de l’Educació Social.

I doncs, per ensenyar a resoldre bé els conflictes, hem de començar per intentar resoldre assertivament els nostres propis conflictes: a la feina, amb els veïns, amb els amics, amb la parella, amb els fills.

Sense perdre el control de les nostres emocions per poder ser un bon exemple per als nens i nenes que aviat descobreixen el món real.

Pel que sembla a nivell col.lectiu sembla que estem aprenen a deixar de ser passius. Hem començat a expressar els nostres sentiments i a reclamar els nostres drets.

 Eva Fornós Puigvert

La bona líder II

Pensem una cosa, diem una cosa i en fem una altra.

La bona líder i el bon líder diu allò que pensa i fa allò que diu i, sobretot, hi creu. No té por al fracàs perquè sap que forma part de la seva vida, el motor del canvi i la rectificació dels errors. No s’equivoca en el mateix error perquè sap que li en queden molts més per cometre.

És creatiu i, alhora, pràctic, ja que la creativitat de poc serveix sinó es porta a la pràctica.

La creativitat és allò que ens fa pensar en idees noves o que ens fa innovar-ne d’altres anteriors ja existents.

És aquella persona que fa servir els sentits i sap que té orelles per escoltar i boca per comunicar-se amb els altres.

I la qualitat humana més important, vendre’s a través de la humilitat, que d’humil s'és o no s’és, i que és ven, precisament, quan hom ho és i no quan ho fa veure.

La humiltat és la que et fa assimilar el fracàs i reconèixer els errors i que és conscient que té idees, però, que sap que aquella idea no té perquè ser la millor.

De fet, la bona líder i el bon líder són els qui fan servir el treball d’equip per trobar les millors idees, exprimint el coneixement de tothom, fomentant doncs el treball d’equip, tenint en compte els sentiments i les aptituds de tothom.

I per a ser una bona líder i un bon líder, sobretot, cal creure en allò que pensa, fa i diu. I creure en una idea o creure en una persona només es pot transmetre si realment hi creus en allò. I no es pot dissimular.

El truc és ser realment qui ets i si, qui ets, convé a l’equip. Perquè creus en l’equip humà i en les teves pròpies idees i en les idees dels demés i fas allò que cal fer per al teu equip i per al projecte en comú. Per molts errors que tant la líder o el líder, o el seu equip cometin, el projecte tira endavant i el projecte arriba a bon port essent productiu.

Evidentment, per aconseguir resultats positius en un projecte d’educació en el lleure és que totes i tots els qui han participat: equip i usuaris hagin estat ben atesos, hagin conviscut feliços, s’hagin anat resolent els conflictes de forma innovadora i s’hagin remogut consciències i sentiments. I això, s’hauria d’aconseguir sempre, sense importar el temps de la durada del projecte. Un simple espectacle de música, una festa d’aniversari, un migdia en un menjador escolar, en una classe de teatre, en una sessió de mitja hora de contes. L’experiència és immediata, arriba per segons, constants a les nostres vides, a les nostres ments, als nostres cors.

Les persones des de que naixem necessitem de bones persones, hem d’acumular bones experiències, aquelles que ens fan vibrar, que ens fan sentir, plorar, riure, emocionar. Les que ens fa sentir que som importants, que som úniques i únics, que som diferents, però, alhora, tan iguals que ens creen il·lusió i esperança.

Hom sempre sap que cal fer, perquè la solució als problemes es troba en cadascú de nosaltres 

i de ningú més.

Eva Fornós Puigvert

Consciència

Fa uns anys, relativament pocs, era del tot normal que mares, pares i mestres poguessin fer ús de la força i l’abús de l’autoritat davant d’una filla o fill o alumne que el seu comportament, segons l’adult, no havia estat el correcte. I no passava res, absolutament res. Per contra, si una mare o un pare no utilitzaven la bufa per “controlar” la “mala” actitud del seu fill o filla al carrer o en algun establiment públic, encara podia escoltar: - A aquesta vaileta o vailet el que li falta és una bona bufa. Tot això ha passat a la història… Els valors al llarg del temps van variant i es van modificant i avui en dia s’intenta que les lleis i la moral social vagin d’acord amb els principis bàsics dels drets dels infants. L’educació té un gran paper, per no dir el principal, pel que fa a la moral social, que es pot modificar i es modifica a través del col·lectiu social, partint, és clar, de l’individual. Aquesta consciència social que l’educadora i l’educador ajuden a transmetre, comença evidentment en un mateix. Per això, és diu que l’actitud d’un mateix és el més important a l’hora d’educar. I l’actitud principal que penso s’ha de tenir és la de “voler ser educat” constantment, permanentment, per tot el nostre entorn. En l’educació crec que una de les coses més importants és l’aprenentatge permanent... Estar al dia és important i procurar no quedar-se amb idees que han quedat obsoletes… Una monitora, un monitor, una directora i un director de lleure que, evidentment, també forma part del col·lectiu d’educadors, això no ho pot perdre mai de vista durant la seva tasca. Els abusos sexuals a menors és una lacra de la societat que s’ha de voler eradicar, per començar no ho podem ignorar… És important tenir clar que qualsevol menor d’edat està exposat a aquest perill i que les abusadores i abusadors no tenen cap perfil en concret, per tant que totes i tots podríem ser-ho. Trencar amb el tabú sexual que encara ara té la nostra societat, parlar obertament de sexualitat i d’abusos amb els menors és un camí en el que encara s’ha de recórrer molt de trajecte… La consciència social en aquest tema, per exemple, comença en trencar aquest silenci, en informar i deixar de ser un ignorant d’aquest tema… Mentre preferim callar, totes i tots som còmplices de les abusadores i dels abusadors. Els silencis només es poden trencar amb la comunicació i la reflexió individual i comuna. 


Eva Fornós i Puigvert

La bona líder

L’educació en el temps de lleure té un paper molt important en aquesta societat i un camí molt llarg a recórrer. Necessita de bones i bons professionals que tirin endavant projectes educatius que ajudin a fer créixer a persones felices. Un espai de guarda abans de començar les classes; el menjador escolar, les activitats extrascolars, els esplais dels dissabtes, els casals de vacances, les colònies, els campaments, rutes, etc., són experiències que han d’ajudar a la persona a créixer com una persona i a aprendre a tractar amb persones.

No hem d’oblidar mai el paper de la professional i el professional que forma part d’un equip i que porta a terme un projecte educatiu.

El paper d’aquesta professional o d’aquest professional és essencial per aconseguir els objectius marcats.

En un equip és molt important que tots els membres del grup treballin a gust, amb il·lusió.

A vegades, la manca d’il·lusió d’un sol membre d’un equip pot arribar a destruir-lo. L’autoestima del grup es troba en l’autoestima de cadascun dels membres de l’equip.

La tasca de la directora o del director de lleure és precisament mantenir l’equip encès, com si d’una flama es tractés, gràcies al seu lideratge.

Però, abans de considerar-se líder de res hom s’ha de fer càrrec de saber que de líders n’hi ha de molt tipus, però de bones líders i bons líders n’hi ha d’un sol tipus. I per ser-ne una d’aquests o un d’aquests; de les bones, dels bons, dels de veritat cal tenir moltes coses en compte, cal reflexionar-hi i cal saber el lloc en el que hom es troba.

La qualitat humana de la líder o el líder és, penso jo, el més important per poder triomfar en qualsevol projecte.

Una bona líder, un bon líder sap que per ella mateixa, i que per ell mateix, no és ningú al capdavant del projecte sense el seu equip. Sap que l’equip està composat per persones i que per tant les tractarà com a tal. Això que sembla tan obvi, a l’hora de la veritat no ho és tant. I ho constatem, curs darrere curs de monitores i de monitors que fem, quan a la sessió de resolució de conflictes, per exemple se’ns parla del mal lideratge que en comptes d’ajudar a resoldre conflictes és la promotora o promotor de més conflictes. Això, precisament, ho comentem també en els cursos de directores i directors, on moltes vegades elles mateixes o ells mateixos ens donen la raó perquè abans de directores o directors han estat monitores o monitors i ens confirmen la ineficàcia d’algunes persones al capdavant l’equip.

Moltes vegades tot passa perquè el director oblida que ella mateixa o ell mateix és una persona i que el que fa és tractar amb persones.

Eva Fornós Puigvert

Dinàmica del rumor

La dinàmica del rumor la vaig descobrir en el Sanduk, Guia per a la formació dels educadors i les educadores en interculturalitat i immigració - Programa Calidoscopi - Secretaria General de Joventut - Fundació Jaume Bofill, (2000).

Aquesta guia recull un munt de dinàmiques de grup, la majoria d’elles clàssiques, que es van adaptar per a la seva finalitat, però, que com la majoria de les dinàmiques de grup es poden adaptar a un munt de circumstàncies.

Originalment, la dinàmica del rumor apareix com una dinàmica per explicar el model clàssic de comunicació i els elements que el composen: emissor, receptor, codificació, soroll, canal, etc.

Aquesta dinàmica té una gran similitud amb el “joc del telèfon”.

Separes el grup, la majoria són observadors i la resta participen directament de la dinàmica un a un i s'esperen a fora de l'aula de tal manera que no poden escoltar ni veure res del que hi passa.

Expliques una petita història, no importa quina. A vegades pots utilitzar un conte o una notícia real del diari, el que vulguis, o simplement una frase. Tradicionalment s’ensenyava una fotografia i prou.

Fas entrar a una persona del grup que està a fora de l'aula. Aquesta ha d'escoltar i veure allò que expliques, llegeixes i ensenyes. A partir d'aquí, serà el participant de la dinàmica qui ho expliqui només amb la seva veu, és a dir, si hi ha alguna imatge ja no apareixerà més i si s'ha llegit un text tampoc, a un altre participant. I aquest a un altre, i aquest altre seguirà la cadena, i així fins a que tothom hagi escoltat l'explicació.

Els observadors, els únics que coneixen la història real o la imatge, veuen com aquesta es transforma totalment de manera exagerada, sense cap aparent sentit i de forma totalment irreal.

És divertit observar com la història o la imatge es va transformant i deformant a mesura que s’explica més i més cops.

Al començament, totes i tots quedem “perplexos” pel nou contingut que no té res a veure amb el que volíem dir. A vegades la història o la imatge agafa un sentit ben el contrari del què realment volíem dir i, a vegades, ni tan sols té sentit.

Amb aquesta dinàmica, que la podem fer servir per a moltes ocasions, ens serveix per parlar d’un munt de coses.

En els cursos de monitores i de monitors, per exemple, si la fem servir per a la sessió d’Educació Intercultural ens ajuda per encetar el tema pel que fa a la comunicació i el llenguatge i la transformació de la realitat segons la percepció de cadascú de nosaltres.

Les persones tenim una percepció diferent de la realitat si no aprenem a mirar les coses d’una forma global. És a dir, donant la volta a totes les situacions. A vegades ens quedem amb allò que veuen els nostres ulls, però, la realitat pot anar molt més enllà.

Quan veiem i escoltem una notícia a la televisió, només veiem i escoltem allò que el periodista vol que veiem i escoltem. Amb això no estic dient que el periodista manipuli d’una forma conscient, és clar, tot i que això també sol passar. L’únic que dic és que el periodista disposa d’una càmera que grava una sèrie d’imatges i s’informa d’una sèrie de coses i després transmet per la televisió només allò que ha gravat i ens diu allò que li han dit. Però, el treball del periodista, moltes vegades, no té perquè ser la realitat precisa d’uns fets en concret.

I allò que diuen “no et creguis res fins a que ho vegis amb els teus ulls” potser no és del tot del cert, ja que, potser fins i tot, el que veuen els teus ulls no té perquè ser del tot real. Vull dir que les persones codifiquem en el nostre cervell allò que hem vist, però ho codifiquem a través dels nostres coneixements, i n’extraiem les nostres pròpies conclusions, raonades o no, però, són les nostres conclusions només. I potser la vertadera realitat no té perquè ser com ens l’hem pensat.

És fàcil, partint d’aquesta base que en el nostre món existeixi racisme, xenofòbia, divisió constant de pensaments que acaben en conflicte, el xoc cultural per exemple. Ja que moltes persones estan carregades de prejudicis que de forma involuntària, sobretot, o voluntària van adquirint al llarg de la vida i formen part de les seves creences.

Amb aquesta dinàmica podem analitzar això que expliquem:

• Què fa contribuir a la transformació d’una història quan aquesta passa de veu a veu?
• Com projectem allò que veiem o observem?
• Què són els prejudicis?

L’educació intercultural que no és res més que la interrelació de diferents cultures gràcies a actituds com l’escolta activa, l’empatia i la tolerància a la diversitat, va més enllà de la relació entre cultures, sinó que també té en compte la relació entre persones i gènere.

Eva Fornós i Puigvert

Un antisistema pixant-se a la mani del 19J a Barcelona