Els miracles no existeixen però tu sí, això sí que és màgia!

A vegades, només a vegades preferiria no ser conscient de certes coses. A vegades, només a vegades sento que no faig res per canviar allò que no m’agrada. A vegades, només a vegades sento que no he fet prou per transformar allò que vull i a vegades, només a vegades sento no ser prou valenta per afrontar allò que em fa mal. A vegades, només a vegades, sento no lluitar prou per allò que desitjo, a vegades només a vegades sento no ser jo la qui parla ni la qui actua. A vegades, tan sols a vegades, sento que tinc la necessitat urgent de fer quelcom especial per a mi mateixa, per als qui estimo, per a la pròpia vida i el món.

Fins a que una vegada, tan sols una vegada vaig sentir la necessitat de descobrir-me i començar una aventura, l’aventura de la meva pròpia vida, on jo seria l’escriptora principal de la meva novel·la, guiada per la meva pròpia intuïció i protagonitzada per a mi mateixa. Aquella vegada va ser el principi del meu nou naixement, en aquell moment vaig descobrir que a la fi sortia de la cova coneguda de Plató.

Què és el coaching? El coaching és una manera de comunicar-se que té la intenció de crear consciència i activar la responsabilitat, busca respostes a l’interior de la persona a través de les preguntes i busca la solució des de totes les perspectives possibles. Durant un procés de coaching aprenem a aprendre i a descobrir les veritables motivacions internes. A través d’un procés de coaching tu trobes la millor solució a tot i no esperes que ningú mai més pensi per a tu, actuï per a tu o et condicioni, aprenem a ser nosaltres mateixes, mateixos, a donar-nos la resposta que tant busquem. En un procés de coaching pot passar de tot el que tu desitgis que passi, els miracles no existeixen, per tu sí i descobrir-se, reconèixer-se i saber qui ets i què vols, por arribar a ser tan especial com la màgia d’un miracle. En un procés de coaching aprenem a activar la nostra responsabilitat i compromís amb nosaltres mateixes, mateixos i actuem en conseqüència, ens allunyem si així ho desitgem de la nostra zona més còmode i comencem,  o simplement continuem el camí que veritablement som, pas a pas, sense pressa però sense pausa gaudint del viatge de la teva vida.

Ens educa més l’empatia i l’escolta activa que les paraules

Ara mateix si em demanessin quins són els pilars de l’educació no dubtaria gaire en contestar

que podrien ser-ho l’escolta activa i l’empatia, dues habilitats necessàries per poder dir que

com a mínim intentem educar en valors per ajudar a fer créixer a persones sanes.

Sense escolta activa ni empatia no crec que pugui existir la veritable comunicació, la que

necessitem les persones per créixer i evolucionar i, en definitiva, per sentir-nos respectades i

per tant estimades.

Ens educa més l’empatia i l’escolta activa que les paraules, moltes vegades paraules

convertides en sermons, consells, opinions i / o ordres, judicis de valors, etc...

Si aprenem a escoltar activament i a ser empàtics segurament aprendrem molt més de les

persones i per tant ens ajudarà a créixer a nosaltres com a persones i segurament ajudarem

més als altres que en definitiva és un dels principis bàsics d’un educador o educadora, ajudar i

/ o acompanyar en el desenvolupament i en el creixement de la persona.

L’escolta activa i l’empatia són dues habilitats, per tant són actituds que podem aprendre i per

tant també ensenyar i que formen part d’una manera de ser de l’educador o educadora.

De petits i de petites (a l’educació tradicional) ens ensenyaven a parlar, a llegir i a escriure però

moltes vegades s’oblidaven d’ensenyar-nos a escoltar. Potser sí que ens han fet estar callats a

l’aula mentre un professor o professora parlava, o mentre els més grans parlaven al voltant

d’una taula. Ens han ensenyat a estar callats i a no interrompre converses “de grans”, ens han

ensenyat a estar callats mentre els més grans ens “renyaven”, ens han ensenyat a estar callats

en un restaurant per no molestar a la gent del costat. Ens han ensenyat a callar i a no discutir

les “raons” dels més grans...

Estar callat no significa escoltar i tampoc ens ajuda gaire mentre ens han fet callar quan

expressàvem les nostres emocions: la ira,  l’odi, la ràbia, la por, la nostra frustració o la nostra

tristesa, l’alegria, l’amor, la passió ... “Calla no cridis”, “calla i deixa de plorar”, “amb aquests

crits no arribaràs enlloc”, “ja et pesarà, no tinguis por”, “això que et passa és una tonteria”...

Estem massa acostumats als discursos dels més grans, de la veu de l’experiència, de les

opinions i consells dels més grans, de les ordres dels qui ens manen; primer dels pares i mares,

després dels professors i professores, després del cap de l’empresa per la qual treballem...

Però, aquesta mena d’educació que no té en compte les persones, fa temps que s’està acabant

deixant pas a una altra mena d’educació molt més adequada als temps que vivim i a la nostra

evolució: l’anomenada educació emocional, educació en valors, educació espiritual (que no té

res a veure amb una educació religiosa) que ja fa temps que està entrant a les aules de les

escoles i dels instituts i que en definitiva és l’educació que fa anys s’està portant a terme a

través de l’educació en el lleure educatiu, a través dels esplais, casals, colònies, etc...

Aquesta mena d’educació que té en compte la persona i el seu creixement personal, la que

impulsa la consciència i la responsabilitat de cada ésser i que ens ajuda a desenvolupar-nos

com a tal, la que ens motiva per aprendre i per créixer, com a individus i com a societat.

L’escolta activa ens demana un esforç conscient per la nostra part, ja que l’escolta activa

demana atenció, interès i empatia.

Escoltar de veritat amb atenció, interès i empatia requereix: paciència, temps, espai i ganes

sinceres de fer-ho possible i no sempre tindrem ni la paciència, ni el temps ni les ganes de fer-

ho, en aquest cas és millor avisar al “qui vol ser escoltat per nosaltres” que ja ho farem en una

altre ocasió.

Si es tracta d’un nen o nena, jove qui vol parlar amb nosaltres d’un tema que li preocupa i

nosaltres no tenim les condicions necessàries per escoltar sempre és millor a fer veure que

l’escoltem dir la veritat: “ara mateix no puc, perquè (...), vols que parlem més tard?”, tot i que

un educador i educadora ha de mirar d’estar preparat sempre i tenir recursos necessaris per

poder afrontar “el conflicte” en el moment que la persona ens “reclama” l’atenció, ja que

forma part de la nostra funció com educadors i educadores. Ara bé, no sempre serà possible,

per tant forma part del respecte i de l’estimació explicar els motius perquè en aquell moment

no podem escoltar algú i sobretot si hem pactat fer-ho més tard, no oblidar-nos d’ell o d’ella.

Si aquell nen o nena o jove ens volia explicar quelcom i li hem demanat que ens ho expliqui

més tard és bo recordar-ho i fer-ho, li mostrarem el nostre interès i això ajuda a crear vincle i a

fer que confiïn amb nosaltres. Potser més tard ja no li ve de gust parlar, senzillament perquè ja

no li preocupa o senzillament perquè ell sol s’ho ha solucionat, però nosaltres li hem mostrat el

nostre interès i atenció, una manera més de mostrar afecte i estimació.

1. Per aprendre a escoltar activament hem d’aprendre a no jutjar i deixar de treure

conclusions, quan una persona se sent jutjada per una altra, es trenca la comunicació,

es posa a la defensiva o definitivament calla.

2. Per aprendre a escoltar activament aprèn a callar i mossegar-te la llengua ja que una

persona quan parla, té ganes de parlar i no de sentir-te a tu parlar, és fàcil davant d’un

nen o nena o jove tenir ganes de donar-li un consell i donar-li la nostra opinió, però

abans de fer-ho es bo preguntar-ho i demanar permís.

3. Per aprendre a escoltar activament aprèn a no interrompre a qui parla ja que amb

aquesta actitud mostres falta d’atenció.

4. Per aprendre a escoltar activament aprèn a respectar el silencis, diuen que els silencis

parlen més que les paraules, de vegades gràcies als silencis surten les emocions i el

nostre interior parla gràcies al silenci. Quant estem en silenci ens escoltem a nosaltres

mateixos i gràcies a aquest fet podem entendre més el que ens passa.

5. Per aprendre a escoltar activament aprèn a parlar només del tema que a la persona li

preocupa, abandona tota la teva experiència, abandona les ganes de parlar de tu, no

alimentis el teu ego, aquí l’únic protagonista és el qui parla, no l’oient.

6. Per aprendre a escoltar activament aprèn a no forçar a una persona a parlar d’alguna

cosa que prefereix no comentar, tot i que que a tu et sembli important fer-ho per al

seu creixement personal.

7. Per aprendre a escoltar activament aprèn a no acabar les frases pels altres, mai pensis

el que tu creus que et volen dir, a banda de demostrar poca paciència fas pensar que

vols acabar la conversa ràpid, fent pensar que potser no t’interessa.

8. Per aprendre a escoltar activament aprèn a demostrar que escoltes activament amb la

teva actitud, l’escolta activa es demostra també amb les mirades i els nostres gestos,

no es el mateix escoltar mirant l’horitzó que mirant als ulls a la persona, però busca

l’equilibri de les mirades, ja que no tothom accepta bé que el mirin als ulls, no

intimidis.

9. Per aprendre a escoltar activament aprèn a llegir entre línies, més enllà de les paraules

i recorda que les persones parlem també amb la nostra mirada, el nostre cos que és el

qui expressa l’emoció i/o el sentiment del que ens estan dient. Si escoltem activament

no només escoltem amb les orelles, sinó que també escoltem amb el cor (intuïció).

10. Per aprendre a escoltar activament mostra la teva empatia i l’empatia es mostra a

través del teu cos i la teva mirada, ja que si algú t’està parlant d’una cosa graciosa (si

més no per a ell) i tu l’escoltes amb un rostre d’avorrit, per posar un exemple molt

radical, no podem dir precisament que estàs empatitzant amb la seva emoció.

11. Per aprendre a escoltar activament aprèn a parlar a través de les preguntes, ja que

aquestes ens fan pensar, reflexionar i ens ajuden a “treure” tot el que hi ha a dins. Un

educador o educadora no dóna consells ni ordres, només quan es necessari, intenta

extreure la solució “al problema” a través de les preguntes, que són les que ens fan

donar la resposta: “Què creus que podries fer a partir d’ara?” “Com creus que podries

solucionar-ho?” “Com ets sents quan et parlen així?” “Com podries actuar la pròxima

vegada?” “Què està a les teves mans per canviar això que no t’agrada?”

Pràctiques restauratives per eradicar el bulling

ttp://youtu.be/I0RZvBUYgnQ

Vivim en una societat malalta ens demanem alguns i algunes? Una societat que conviu amb la fam i en prou feines reacciona al davant de tal injustícia? Una societat competitiva i agressiva on moltes famílies promouen entre els seus i filles la violència i el racisme quan de forma aparentment innocent al voltant d’una taula s’insulta i es menysprea els veïns per la seva condició sexual, per la seva cultura o condició religiosa, per exemple?

Hi ha una altra mirada al món més optimista i més esperançadora i és la possibilitat de transformar aquesta realitat a través de l’educació, el repte de l’evolució humana, crec jo, d’humanitzar-nos els uns als altres.

Hi ha moltes persones que treballen, canvien i transformen el seu entorn per convertir el món en més just.

Aquesta és la mirada que a mi personalment m’agrada tenir de la vida i és per això que crec i que confio en l’educació i procuro cada dia fer-ne reflexió, compartir-la i, sobretot, intentar formar-me constantment en el repte de millorar, canviar estratègies i per tant evolucionar com individu de forma global perquè sé que d’aquesta manera em puc ajudar a mi mateixa, als meus fills i filles, als meus veïns i amics i puc realitzar la meva tasca professional amb més eines, recursos i per tant tinc més seguretat i garanties en què allò que faig està bé per aconseguir els objectius marcats.

De fet, penso, aquesta és la finalitat de l’educació permanent i és important transmetre aquest concepte a totes les persones perquè creixin, canviïn i es transformin constantment al mateix ritme de la seva pròpia vida.

Aquesta idea, aquesta manera de fer, aquesta actitud davant la vida a vegades xoca amb la realitat del propi país, de la seva manera de fer política i de les seves lleis.

Transformar i millorar aquestes lleis i maneres de fer en política és molt més lent, el sistema, tot i que el formem les mateixes persones, no canvia al mateix ritme que les mateixes persones. Però també és cert que l’única manera de fer que els sistema canvií, que els valors socials i econòmics d’un país evolucionin a favor de tota la seva comunitat és crear una sinèrgia de transformació individual perquè aquesta es converteixi en més global. Un peix que es mossega la cua: el sistema és lent, i per tant quan més ràpid evolucionem com individus més ràpida serà la transformació del seu país i dels seus governs.

Per tant, queixar-se d’un sistema però no fer res per a que aquest canviï és com voler que te toqui la loteria sense jugar-hi mai.

Cada vegada hi ha més consciència de la importància del treball en equip i de la creació de xarxa per millorar i solucionar tots els conflictes, siguin quins siguin: la convivència en un barri, en una escala, en un poble, en un país...

La transmissió de coneixements i aquesta xarxa obre una nova finestra a la resolució dels conflictes de la comunitat, ja fa temps que s’està lluitant contra la violència domèstica, familiar i/o de gènere, contra els abusos sexuals a menors, contra el maltractament filio-parental o l’assetjament escolar, també nomenat bulling. 

Tot comença per la informació, ser conscient d’aquesta realitat, que fa que ens convertim en còmplices de qualsevol maltractament si tenint-ne coneixement no actuem ni fem res per frenar-lo. Aquesta consciència social entre familiars, veïns, amics, professionals de la sanitat, l’educació, serveis socials, policia, justícia, administració, mitjans de comunicació... és imprescindible per eradicar qualsevol conflicte.

Fa temps que estem trencant amb el silenci, que ens mirem el conflicte, que treballem per la prevenció i castigant els infractors, però actualment ja estem apostant per actuar de forma resolutiva per tallar aquesta problemàtica d’arrel, és a dir, per rehabilitar la persona causant del conflicte.

Entenent, que aquesta idea transforma els valors socials de la comunitat, que se n’adona que quan hi ha un conflicte d’aquestes característiques, tots i totes en formem part, i que l’hem d’abordar de forma global i no hem de deixar de jutjar la persona només pels seus actes sinó que condemnant aquests actes, a la vegada donem l’oportunitat que aquesta persona continuï convivint amb la societat i tingui l’oportunitat d’esmenar les conseqüències dels seus actes, rehabilitar-se i integrar-se a aquesta comunitat com un membre més.

Aconseguir això ens fa créixer a tots plegats, l’agressor, la víctima i el seu entorn.

Actualment, està a punt de constituir-se l’Associació Catalana de Pràctiques Restauratives que va més enllà d’unes pràctiques que en el seu moment van ser punteres però que actualment els hi cal una empenta innovadora, precisament en la línia que he apuntat abans.

Joan Sala, psicòleg i professor de la FETCH (Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes) de la Universitat de Vic i Ferran Erra, mestre i educador social, en un acte organitzat per la mateixa FETCH i el CIFE (Centre d’Innovació i Formació Educativa), també d’aquesta universitat, van fer la xerrada “Conflictes, bulling i reparació del dany, propostes d'intervenció en l'àmbit de l'educació formal i no formal”, el passat 17 de febrer.

Joan Sala va definir el bulling d’aquesta manera: “El bulling és quan un o més individus abusen de forma continuada a nivell verbal, físic i/o emocional d’altres companys d’aula”.

Sala destaca que allò important d’aquesta definició era adonar-se que “el bulling és un abús continuat i que és aquest fet precisament que el converteixi en un tema tan important ja que no es tracta d’un fet puntual d’agressió i per tant la víctima i abusador conviuen o mal conviuen junts en un espai concret i s’ha de fer allò impossible per solucionar sí o sí aquest conflicte per protegir sobretot a la víctima.”

També es va referir al bulling com “un problema seriós i que educativament s’hi havia d’intervenir, que els professionals de l’educació no podien tancar els ulls a aquest problema”. En aquest sentit va dir “la intervenció s’ha de fer quan en detectem els inicis, precisament per evitar que aquestes accions arribin a ser considerades bulling per la repetició de les mateixes”, i ho va aclarir amb un exemple.: les bromes. “El que tot pot semblar com una senzilla broma, per tant allò que a un li pot fer riure, a l’altre el pot fer plorar”. 

Va explicar que els educadors hem de ser sensibles al patiment de la persona que rep aquestes bromes, que evidentment no ho són quan el resultat és que algú s’ho passa malament. Això sol ja és un indici del què en diem bulling, perquè aquesta broma segurament serà l’inici d’un seguit de bromes que es convertiran en assetjament. En el bulling no té perquè donar-se agressió física a la víctima, per tant de vegades el problema el tindrem precisament en detectar que existeix, que realment ja hi ha un abús perquè aquest es dóna a nivell verbal i emocional, sovint amb amenaces. Per tant, l’educador i l'educadora han de ser molt més observadors, han d’anar més enllà que allò que es veu a primera vista, han de saber interpretar les actituds i l’expressió corporal dels infants, les mirades, la posició del cap i l’espatlla, les reaccions dels companys de classe...

Ja que tal com va dir Joan Sala, en un assetjament no solament pateix la víctima sinó que també la resta de companys i companyes també ho pateixen en silenci i callen per la por a patir el mateix assetjament.

Sala ens va fer aquesta reflexió, "qui és pot concentrar en un espai on les persones estan patint?"

També ens va parlar de la importància que els centres educatius havien de tenir un protocol d’actuació i d’intervenció estipulat per abordar el conflicte, que ha d’anar més enllà de la prevenció, elaborant un pla integral de reparació del dany. Un cop detectat un cas concret de bulling, qui ha d’actuar?, com hem d’actuar? i com serà la intervenció educativa enfocada a la reparació del dany?.

Més enllà de si es fa o no una denúncia als Mossos d’Esquadra s’ha de continuar treballant a l’aula, per tant hi ha una tasca educativa molt important per dur a terme, enfocada tant a la víctima, com a l’agressor, com a la resta de companys d’aula, així com a les famílies de tots plegats.

Ferran Erra per la seva part va parlar d’aquest procés de pràctiques restauratives consistents en abordar el conflicte amb la finalitat de resoldre’l assumint i reparant el dany. Un procés que va molt més enllà de només castigar l’agressor per unes accions concretes, sinó que pretén aconseguir el canvi d’actitud de l’agressor quan aquest assumeix la seva responsabilitat. 

Erra va dir “Les persones ens sentim millor i estem preparades per canviar d’actitud quan les persones a qui els hi reconeixem l’autoritat treballen amb nosaltres i no contra nosaltres. Hem de jutjar l’acte, mai la persona, si condemnem la persona per allò que ha fet l’estem estigmatitzant, etiquetant, jutjant i per tant no donem l’oportunitat al canvi ja que ja l’hem sentenciada. Aquesta és la gran diferència que marca la justícia ordinària que disposa d’unes lleis que castiguen a persones per les seves accions sense cap mena d’intervenció que faci o doni pas a la reflexió i per tant al canvi d’actitud de l’individu un cop aquest és conscient del mal que ha fet amb les seves accions. Assumir i reparar el dany a través de la intervenció, en aquest cas educativa, és l’objectiu d’aquestes pràctiques restauratives que són una mirada positiva cap al futur”.

Ferran Erra va explicar que s’estava constituint l’Associació Catalana de Pràctiques restauratives i que a Mallorca l’Institut per la Convivència i l’Èxit Escolar sense renunciar als beneficis evidents de la mediació, han donat un pas endavant apostant per la difusió de les pràctiques restauratives com a filosofia de convivència complementària a la mediació per diferents raons:

1.- les PR permeten abordar conflictes entre desiguals, amb desequilibri de forces o amb terceres persones afectades,

2.- les PR no se centren exclusivament en la resolució de conflictes sinó que ofereixen tot un ventall d'eines i tècniques senzilles de prevenció, de construcció del sentiment de pertinença al grup i a la comunitat, de millora de les relacions personals...

3.- les PR estan directament relacionades amb l'educació social i emocional ja que treballen l'empatia, el respecte, l'assertivitat, l'autenticitat, la consideració positiva incondicional, l'acceptació de les pròpies responsabilitats... 

4.- les PR també treballen de forma transversal altres competències bàsiques com, per exemple, el raonament, l'argumentació o la cooperació,

5.- encara que el consens de tota la comunitat educativa sempre és molt recomanable, les PR no requereixen necessàriament el consens de grans programes o projectes de difícil implementació, sinó que impliquen sobretot una reflexió personal sobre la pròpia pràctica docent i dur a terme petits canvis d'actitud i estils de comunicació amb resultats sorprenents.

En aquest enllaç hi trobareu recursos i altres enllaços relacionats amb les pràctiques restauratives:http://www.caib.es/sacmicrofront/contenido.do?idsite=151&cont=43227

EVA FORNÓS PUIGVERT