dilluns, 7 de novembre del 2011

L'aventura de fer-nos persones

No crec en el fet que hi hagi una barrera entre joves i adults, les barreres es formen entre les persones, no importa les edats, quan ens perdem el respecte.

És fàcil perdre el respecte als infants i als joves, si creus que tens dret a tenir el control de les seves vides, tan sols pel fet que són més petits en edat que tu.

Un greu error que té les seves conseqüències.

Quan decideixes intervenir a les seves vides i ho fas a traves d’un continu control, moltes vegades obsessiu, violes la seva intimitat, criminalitzant a voltes les seves opinions, reprimint els seus gustos i tendències, excloent-los de les decisions familiars i per tant excloent-los de les decisions que impliquen a la seva pròpia vida, estem construint amb aquestes persones una barrera, que costarà moltes vegades anys a poder-la destruir.

És fàcil fer-nos una idea ben equivocada de les persones si quan les observem només veiem els seus defectes, defectes i imperfeccions que tots i totes tenim, evidentment, però sempre és més fàcil descobrir les debilitats i mancances dels altres, abans que descobrir les nostres.

S’equivoca un adult que es pensa que  pel sol fet de tenir més anys té dret a dominar la vida d’algú i som molts i moltes les qui a vegades, de forma temerària trepitgem els drets de les persones.

Parlo també amb propietat, ja que sóc mare i sóc plenament conscient dels meus errors amb les meves dues filles i fill. 

He trepitjat moltes vegades els seus drets, he traspassat la ratlla del control i a voltes he violat la seva intimitat. I quan ho he fet, no pretenia fer-ho, jo creia que ho feia per a un bé, només ho creia, el temps i les reflexions constants fan adonar-me’n dels meus errors.

Sovint els educadors i educadores, mares i pares rectifiquem en alguns dels errors, però constantment en cometem més i més, a vegades sembla que el fet d’equivocar-nos no tingui límits. 

Ben mirat la vida és un continu aprenentatge i és moltes vegades gràcies als errors que aprenem a ser millors i més justos per als altres.

Però, n’hem d’aprendre dels errors, perquè sinó equivocar-nos només ens serviria per fer mal i ser injustos.

Per tant no n’hi ha prou en reflexionar i en demanar perdó, tot i que és un bon començament és clar. 

Quants de nosaltres té la capacitat per demanar perdó a les persones quan som conscients que ens hem equivocat? 

Ho fem realment?

Però, després hem de continuar el camí, un camí de canvi de mentalitat, d’hàbits i de maneres de fer i de dir... 

Si és que realment volem aprendre la lliçó que la vida ens dona contínuament.

Una assignatura pendent que ens queda a molts i a moltes és entendre realment què vol dir i quins efectes té trepitjar els drets dels altres.

Contínuament i sense saber-ho, penso jo, perdem el nord amb els nens i nenes i els joves i les joves i ells i elles moltes vegades a crits ens ho intenten explicar, tal i com nosaltres ho fèiem a la seva època: 

“No m’escoltes mai”

“No em fas cas”

“No t’importa el que jo cregui”

“Per què m’ho dius això?”

“No em deixes parlar”

“No em remenis les coses”

“Deixa’m en pau”

“No et fiquis a la meva vida”

“No em deixes fer res”

“Tinc ganes de ser lliure!”

No dic que sigui fàcil el camí de ser mare i pare o educador i educadora o mestre o el que sigui...

No és fàcil, si més no per a mi no ho és, però el que sí afirmo és que ens ho fem realment més difícil del que segurament seria...

Tan sols posant a la pràctica l’escolta activa, l’empatia i la paciència, penso que tindríem molt a guanyar.

A partir d’aquí el nostre cor i sentits ja ens podrien fer de guies en aquesta aventura de fer-nos persones entre tots i totes.


Eva Fornós

divendres, 21 d’octubre del 2011

El Punt Jove de Palamós conjuntament amb el Projecte Suma-t'hi de l'Escola l'Empordà organitza el I Campus Jove d'Hivern

L’Escola l’Empordà, escola d’educadors i educadores en el lleure educatiu organitza conjuntament amb el Punt Jove de Palamós per primera vegada un Campus jove d’hivern que inclou un curs de monitora i monitor dinamitzador d’activitats per a la comunitat, dirigit a joves d’entre 14 i 17 anys.

Fruit directe del projecte Suma-t’hi de l’Escola l’Empordà s’ha iniciat per primera vegada un Campus Jove d’hivern on oferim la possibilitat a les joves i als joves de participar d’un curs que té com objectiu donar eines i recursos a l’hora d’organitzar activitats socioculturals i solidàries per a la comunitat.
Amb la mateixa metodologia d’aprenentatge servei que emprem en els cursos de premonitores i premonitors extensius, les persones aprenen a través de la pròpia pràctica a gestionar i a dur a terme un projecte de voluntariat.

Objectius generals:

-         Conscienciar de la necessitat que les persones prenguin part i participin activament de les seves vides
-         Conscienciar de la necessitat del teixit as­so­cia­tiu i de voluntariat en la vida social
-         Aprendre a treballar en equip potenciant la creativitat i a través de l’educació inter­cul­tu­ral, com a forma activa de convivència entre la diversitat

Objectius específics:

-         Conèixer i informar-se  de les entitats, asso­cia­cions, ONG’s que existeixen en la seva comunitat des de ben a prop i coneixent la tasca que cadascuna d’elles du a terme
-         Col·laborar si es dóna el cas d’un projecte d’aquestes entitats, associacions o Ong’s
-         Organitzar activitats de caire sociocultural i solidari per aprendre a gestionar, organitzar i portar a terme un projecte.
-         Dur a terme una activitat on necessàriament es necessiti la implicació de diferents entitats de la comunitat per ajudar a crear xarxa.

I tot plegat per ajudar al creiexement d’aquests nois i noies, sobretot en aquells aspectes que ens fan ser persones humanes i socials.

Eva Fornós

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Xarxes socials i treball en xarxa: és aquest l'orgasme de la globalització?

Penso que les xarxes socials ens ha ajudat a tots i a totes a evolucionar molt més ràpid del que ho haguéssim fet si no les haguéssim tingut encara.
Penso que ens entendrem  si quan parlo d’evolució em refereixo a un creixement personal i col·lectiu que ens fa a tots i a totes més persones, i del que això se’n deriva.
La humanitat que ha tingut sempre la necessitat de comunicar-se, expressar-se, rebel·lar-se, instruir-se, superar-se amb la curiositat que la representa ha creat una eina que cada dia que passa aconsegueix ser més sofisticada.
I a partir d’aquest pensament m’agradaria explicar el perquè he arribat a aquesta conclusió, conclusió que encara no està tancada i que espero no haver d’obrir els ulls massa aviat, perquè aquesta idea m’apassiona.  I perquè, espero no equivocar-me, he vist en aquesta comunicació 2.0 una eina bàsica per fer créixer la consciència social i que per tant ens ajudi a tots i a totes a crear una humanitat millor, per tant més justa, per no dir –quedaria massa utòpic -, justa del tot.
Tot coneixent que tenim les persones, ve donat a priori de fora i conseqüència de les interrelacions que fem amb les idees que ja tenim a dins nostre i que com a resultat en sorgeixen de noves. Noves idees que tenen l’origen en altres persones i que un dia les fas teves i si cal les emmotlles a les teves necessitats vitals.  Bé, si més no aquesta és una de les teories de l’aprenentatge significatiu (David Ausubel).
Ara per ara, per a mi sembla tenir força sentit.
Som éssers socials que ens comuniquem i ens eduquem els uns als altres i sovint oblidem, almenys jo, quan vam aprendre una cosa i com ho vam fer.  I sovint hem de tornar a aprendre-la, novament, per adonar-nos que encara no l’havíem après ben bé del tot.  I alhora tornant-la a aprendre, aprens més d’aquella mateixa cosa i així repetidament (infinitament diria jo).  Tot plegat adonant-nos en el nostre interior més profund, que en realitat no sabem res!
Impressionant , per a mi és impressionant.
La que escriu sóc jo, és evident,  però probablement aquests pensaments abans ja han estat  reflexionats, escrits, estudiats, publicats, discutits i fins i tot ja s’han tancat, però jo, ara per ara, encara estic en el procés d’informacions i algun dia espero sigui de coneixement. I espero que sigui un coneixement que s’apropi a la realitat, i si no és així, hauré de començar de nou.
I això és fabulós!
Està clar que el que una de les coses que ens  fa evolucionar als éssers humans  per a bé i per a mal és el coneixement, no pretenc dir res de nou amb això, però per entendre el meu pensament, hi he hagut abans de donar moltes voltes aquest tema.
El món canvia, any rere any, en mesos, en setmanes, en dies i a vegades la vida et pot canviar en un sol segon. Però això ha passat sempre, no és gràcies a la noves tecnologies, ni a les xarxes socials!
La diferència és que ara tot va molt més ràpid, gràcies a aquesta comunicació 2.0 i aquesta xarxa de coneixement i això sí que és gràcies aquesta nova,o no  ja no tant nova,  tecnologia.
Internet  és un reflex de la pròpia humanitat, és en definitiva la humanitat, perquè som nosaltres mateixos qui l’hem creat, qui el construïm i qui el projectem.
Pràcticament  tot el coneixement es troba a internet i si no hi és t’indica a on i qui té aquest coneixement que busques.  Això ni molt menys significa que tinguem accés a tots els coneixements i que tinguem la capacitat ni de trobar-los i evidentment ni d’assumir-los.  Per exemple, no crec que internet ens doni mai la possibilitat de trobar la fórmula de la coca-cola! o anant una mica més enllà, internet és un instrument més de coneixement, evidentment no l’únic i per tant, ara per ara, no ens podem convertir en metges, perquè hàgim decidit fer-nos metges, és una eina de coneixement que ens ajuda, per exemple a entendre coses de la medicina, i el que és més rellevant ajuda al metge professional a trobar més coneixement, estar al dia de les noves investigacions i aplicar-les a la seva tasca professional. I això passa, és clar, en tots els àmbits, en totes les professions, en tots els estudis i a tots nivells.
Fa anys que sentim a parlar del treball en xarxa i en cada professió s’estudia la manera més productiva i viable d’ aquest treball, cada vegada estem més a prop, penso jo, d’aconseguir que aquest treball en xarxa doni els fruits que projectem.  
Les xarxes socials que evidentment han ajudat a crear xarxa són una eina molt eficient, i els seus resultats són quasi immediats: en poc temps són moltes les manifestacions, per exemple que s’han convocat a traves de la xarxa i cada vegada hi ha més denúncies públiques que surten a la llum i arriben a més gent, gràcies també a les xarxes socials. Aquesta xarxa ha aconseguit que persones passives s’activin i participin més de la seva pròpia vida. Si quan llegeixes un missatge d’algú, aquest et fa reflexionar en quelcom i aquesta reflexió  et canvia alguna cosa de la teva vida, per insignificant que aparentment sembli, es comença a crear una inèrcia infinita de canvis individuals i per tant col·lectius.
Tots els moviments socials, empreses grans i petites, entitats, associacions, etc. han aprés a difondre les seves inquietuds, ofertes, projectes, etc.  a través de la xarxa i aconseguint d’aquesta manera arribar a un públic molt més gran; un boca a boca digital, amb els RT i el Comparteix. La informació pot arribar de la pròpia font i el boca a boca tradicional que tantes vegades  es convertia en rumor, ha anat desapareixent. És a dir, ara podem compartir entre tots i totes informacions molt més reals.
El més impressionant, almenys per a mi, és la capacitat que ha tingut la xarxa de crear moviments socials a partir d’internet o gràcies a internet. Són moltes les iniciatives que han començat a través de la xarxa social, i a mi aquest fet m’ha fet reflexionar molt sobre les seves possibilitats.
 El repte és ara el de tots i totes d’aprendre a descobrir si les informacions són falses o verídiques, si les fotografies són o no manipulades, de totes maneres i com que la informació és quasi immediata, sempre hi ha algú que se’t avança i ja ens fa saber a tots i a totes sobre aquestes manipulacions, quan es dóna el cas.
Internet  és cada vegada més sofisticat i els programes també, la creativitat vola i quan hi ha una necessitat sempre hi ha algú que s’avança i et dóna l’eina per poder fer-te més fàcil la navegació segura i eficaç.
Els periodistes, ho saben molt bé tot això, ja disposen d’eines per aprendre a discernir si les fotos estan o no manipulades i estan aprenent a trobar les fonts i a trobar tècniques per descobrir què o qui hi ha darrera un perfil que ha començat a difondre una informació.
No tothom té accés a internet, però tothom hi està representat, ja sigui a nivell personal o a través de diverses entitats, associacions, ONG’s o fundacions...  I això penso és el que fa que la gent, des de fa uns anys, tingui accés a unes informacions i a un coneixement que s’apropen molt més a la realitat. Les xarxes socials per tant han permès que persones que no tenien veu comencin a tenir-ne, en un mar de soroll i d’inquietud.
Cada individu crea la seva pròpia xarxa, d’amics i/o seguidors, però cada amic i seguidor té la seva pròpia xarxa i així infinitament, tots i totes estem interelacionats els uns amb els altres.
És aquest l’orgasme de la globalització?
Fins a ara, mai a la història de la humanitat havia passat una cosa similar, no? I aquests intercanvi de pensaments, informacions, reflexions, coneixements, etc. fa que tot vagi tan ràpid que fa sospitar que cada vegada estiguem més a prop d’un canvi tan important que pugui donar un gir a la desesperant història de la humanitat.
La clau per a mi es troba en el coneixement i en el temps, qui gaudeix de coneixement i de temps té poder, al llarg de la història de la humanitat s’han encarregat de mantenir el poble ignorant i de deixar-lo sense temps i de robar el seu poc temps amb el conegut “Panem et circenses” (El pa i circ amb que Juvenal al segle I descrivia com els emperadors romans regalaven blat i entrades pel circ per allunyar el poble de la política).
Ara, però cada vegada hi ha més gent desperta que té al seu abast el coneixement i està aprenent a utilitzar el seu temps. D’aquí la meva reflexió i esperança.
La Primavera del món àrab o el Moviment 15M són només dos exemples de la capacitat que tenim les persones per fer canviar les coses per aconseguir junts i juntes el món que desitgem; just i en pau.


diumenge, 25 de setembre del 2011

Carpeta de recursos sobre acollida i gestió de la diversitat per a professionals de joventut


El passat dimarts dia 20 de setembre a Girona es va presentar la Carpeta de recursos sobre acollida i gestió de la diversitat per a professionals de joventut.
La presentació es va fer a la Casa de Cultura de la ciutat de Girona i va constar d’una sessió informativa teòrica i pràctica de la carpeta,  sessió duta a terme per la mateixa autora del material, l’antropòloga i especialista en interculturalitat, Marta Casas. Acompanyada de Mawa N’Diaye i Neus Alberich, de l’equip d’Interculturalitat de l’ACJ, qui es van encarregar  de la part més pràctica de la sessió informativa.
Sota el nom: “Una mateixa realitat, diverses perspectives”, la carpeta pretén recollir un itinerari a seguir amb recursos sobre l’acollida i la gestió de la diversitat. Ho pretén i ho aconsegueix,  tal i com vam poder comprovar tots i totes les qui vam estar presents a la sessió, ja que a través d’uns casos pràctics diversos havíem de resoldre, trobant part de la resposta a la carpeta. 
Feia temps que des del col·lectiu de professionals de la joventut es constatava la necessitat d’un material de recursos per ajudar a dur a terme la seva tasca. Treball que es va encarregar  a l’especialista en interculturalitat, Marta Casas.
La carpeta està dividida per fitxes i blocs, molt ben construïdes  i amb un disseny pràctic i entenedor, i s’hi troba a cada fitxa una “orientació bàsica”, una “orientació pràctica”, un “què s’ha de fer?”, “recursos a l’abast” i un “per saber-ne més”.
Una orientació que ajuda a trobar una resposta eficaç.
El més interessant, però, d’aquest material és la forma i la intenció. Creada una primera fixa, s’orienta al professional perquè en creï de pròpies, analitzant cadascun dels recursos reals del qual disposa al seu territori.
Tal com el seu nom indica aquest material es troba en una carpeta. I és una carpeta d’anelles, i és precisament d’anelles perquè en aquesta i en el transcurs del temps la persona qui la utilitzi anirà afegint o traient fitxes, per exemple, a mesura que les lleis vagin canviant.
Aquesta carpeta, a més a més, es complementa amb un enllaç en el món virtual, on els professionals de joventut hi poden entrar i el material es fa més extens, és interactiu i canviant, com la mateixa vida. I on són els mateixos professionals qui gestionen la pròpia carpeta, creant un nou moviment de xarxa entre ells i elles.

EVA FORNÓS PUIGVERT

dimecres, 22 de juny del 2011

Programació i actitud

Ser coherents amb allò que pretenem a vegades no és que sigui difícil és que simplement no ens hi fixem. I si no ens hi fixem només és perquè a l'hora de programar unes activitats no hem tingut en compte coses tan senzilles com: què farem per ser coherents? 
Hem pensat de fer un taller de reciclatge transformant matèria per crear-ne de nova. La setmana següent hem decidit preparar uns murals entre tots explicatius i recordatoris de tot allò que podem reciclar. La setmana següent fem un taller de paper reciclat i la següent fem un joc de pistes on les preguntes van relacionades amb el Medi Ambient i què podem fer per a ser "sostenibles". Durant tot el casal els nens i nenes s'han preparat una obra de teatre on el tema havia de ser "Què podem fer per cuidar el nostre entorn?". Tot ha anat prou bé, els nens i les nenes s'ho passen bé, les activitats han estat ben programades, dirigides i s'ha motivat el suficient perquè tot sortís bé. Podríem estar contents. Només un detall: en tot el casal no hem reciclat, no ho vàrem preveure. 
Quan s’acabaven els tallers, posàvem tots els residus en una sola bossa i es tiraven al contenidor que teníem davant mateix del casal? Hem malbaratat massa paper i molt de material que hem fet servir no hem procurat tenir-ne cura i acabat el casal d'estiu és impossible tornar-lo a usar?
L'actitud dels educadors... moltes vegades educa més allò que fem amb les nostres actituds naturals que la millor de les programacions.


 Eva Fornós i Puigvert

Conflictes

Vet aquí la vida real: un món complex amb infinitat de conflictes, molts dels quals no estan resolts i molts dels quals ni tan sols s’intenten resoldre.
Davant d’un conflicte del qual un s’hi troba pel mig podem actuar de tres maneres a trets generals: d’una manera passiva, d’una manera agressiva o d’una manera assertiva.
L’actitud passiva davant els conflictes és una manera poc valenta d’afrontar-los, perquè actuar passivament és esquivar directament el conflicte, pensant que d’aquesta manera el conflicte desapareixerà. Però això no és així, potser sí que a priori has evitat una discussió amb algú, però fent-ho d’aquesta manera, molt probablement tu perds davant d’allò que t’està passant. Per tant el conflicte continua amb tu.
Per contra, la persona que resol de manera agressiva els seus conflictes, sol guanyar sempre a priori, però resol els seus conflictes amb autoritat, moltes vegades fent servir el seu poder, abusant-ne i l’únic que aconsegueix és acabar amb ells fent passar la seva, utilitzant molts cops la força. És a dir, que en realitat aquesta persona s’afronta davant el conflicte amb violència, i això és evident que complica i/o implica més conflictes. Per a mi, una persona amb aquesta actitud és una persona mesquina.
Per tant, la manera més raonable de resoldre els conflictes és fent servir una actitud assertiva, mai hi perds i mai hi guanyes aparentment del tot, els resols a través del diàleg, la comunicació i la negociació, una resolució on ambdues parts hi guanyen a la fi. I alhora segur que hi pots aprendre alguna cosa.
Aquesta és la teoria de la ciència dels conflictes.
Però és difícil ser assertiu? Si més no, penso que no és fàcil. Jo ho intento ser en el meu dia a dia... No és fàcil.
L'assertivitat és una actitud davant la vida en general i per tant és converteix en una part del teu ser, en tu mateix.
Penso amb el meu entorn; família, amics, veïns, coneguts, gent del món de la comunicació, en persones que admiro com ara artistes, escriptors, periodistes, etc. Fins i tot, em miro a mi mateixa, a voltes penso en polítics, referents que pugui tenir. Fins i tot, penso amb la cambrera del bar de sota a casa. Penso en tothom que, de prop o gens, conec. Recordo converses, articles, llibres que m’han impactat. Recordo molts noms històrics, personatges que han fet o que han deixat de fer coses.
I penso en cadascun d’ells: on és la seva assertivitat? De cadascun d’ells aprenc alguna cosa, m’impacta alguna cosa. Agafo exemple i torno a pensar en mi: qui sóc?, què faig? En definitiva, com em va la vida?
De ser assertiu, com de tot a la vida, se n’aprèn i te’n poden ensenyar. Aquestes actituds que ens comporta l’assertivitat són hàbits que un ha d’agafar com a conducta general.
Quines són doncs, segons la ciència de resolució de conflictes, aquestes actituds que hom ha d’adquirir per poder ser vertaderament una persona assertiva?
La capacitat d’observació, la capitat d’escoltar, tenir en compte el teu entorn social i natural, la capacitat d’empatia, la capacitat de dialogar i finalment la capacitat de negociació.
Complicat.
Però, si el que desitgem es que els nostres infants i els nostres joves sàpiguen resoldre els seus conflictes i visquin en un món molt més just, què fem nosaltres els adults per deixar de tenir actituds passives i agressives?
El canvi social comença per nosaltres mateixos. Aquesta és la essència, penso, de l’Educació Social.
I doncs, per ensenyar a resoldre bé els conflictes, hem de començar per intentar resoldre assertivament els nostres propis conflictes: a la feina, amb els veïns, amb els amics, amb la parella, amb els fills.
Sense perdre el control de les nostres emocions per poder ser un bon exemple per als nens i nenes que aviat descobreixen el món real.
Pel que sembla a nivell col.lectiu sembla que estem aprenen a deixar de ser passius. Hem començat a expressar els nostres sentiments i a reclamar els nostres drets.

 Eva Fornós Puigvert

La bona líder II

Pensem una cosa, diem una cosa i en fem una altra.
La bona líder i el bon líder diu allò que pensa i fa allò que diu i, sobretot, hi creu. No té por al fracàs perquè sap que forma part de la seva vida, el motor del canvi i la rectificació dels errors. No s’equivoca en el mateix error perquè sap que li en queden molts més per cometre.
És creatiu i, alhora, pràctic, ja que la creativitat de poc serveix sinó es porta a la pràctica.
La creativitat és allò que ens fa pensar en idees noves o que ens fa innovar-ne d’altres anteriors ja existents.
És aquella persona que fa servir els sentits i sap que té orelles per escoltar i boca per comunicar-se amb els altres.
I la qualitat humana més important, vendre’s a través de la humilitat, que d’humil s'és o no s’és, i que és ven, precisament, quan hom ho és i no quan ho fa veure.
La humiltat és la que et fa assimilar el fracàs i reconèixer els errors i que és conscient que té idees, però, que sap que aquella idea no té perquè ser la millor.
De fet, la bona líder i el bon líder són els qui fan servir el treball d’equip per trobar les millors idees, exprimint el coneixement de tothom, fomentant doncs el treball d’equip, tenint en compte els sentiments i les aptituds de tothom.
I per a ser una bona líder i un bon líder, sobretot, cal creure en allò que pensa, fa i diu. I creure en una idea o creure en una persona només es pot transmetre si realment hi creus en allò. I no es pot dissimular.
El truc és ser realment qui ets i si, qui ets, convé a l’equip. Perquè creus en l’equip humà i en les teves pròpies idees i en les idees dels demés i fas allò que cal fer per al teu equip i per al projecte en comú. Per molts errors que tant la líder o el líder, o el seu equip cometin, el projecte tira endavant i el projecte arriba a bon port essent productiu.
Evidentment, per aconseguir resultats positius en un projecte d’educació en el lleure és que totes i tots els qui han participat: equip i usuaris hagin estat ben atesos, hagin conviscut feliços, s’hagin anat resolent els conflictes de forma innovadora i s’hagin remogut consciències i sentiments. I això, s’hauria d’aconseguir sempre, sense importar el temps de la durada del projecte. Un simple espectacle de música, una festa d’aniversari, un migdia en un menjador escolar, en una classe de teatre, en una sessió de mitja hora de contes. L’experiència és immediata, arriba per segons, constants a les nostres vides, a les nostres ments, als nostres cors.
Les persones des de que naixem necessitem de bones persones, hem d’acumular bones experiències, aquelles que ens fan vibrar, que ens fan sentir, plorar, riure, emocionar. Les que ens fa sentir que som importants, que som úniques i únics, que som diferents, però, alhora, tan iguals que ens creen il·lusió i esperança.
Hom sempre sap que cal fer, perquè la solució als problemes es troba en cadascú de nosaltres 
i de ningú més.

Eva Fornós Puigvert

dimarts, 21 de juny del 2011

Consciència

Fa uns anys, relativament pocs, era del tot normal que mares, pares i mestres poguessin fer ús de la força i l’abús de l’autoritat davant d’una filla o fill o alumne que el seu comportament, segons l’adult, no havia estat el correcte. I no passava res, absolutament res. Per contra, si una mare o un pare no utilitzaven la bufa per “controlar” la “mala” actitud del seu fill o filla al carrer o en algun establiment públic, encara podia escoltar: - A aquesta vaileta o vailet el que li falta és una bona bufa. Tot això ha passat a la història… Els valors al llarg del temps van variant i es van modificant i avui en dia s’intenta que les lleis i la moral social vagin d’acord amb els principis bàsics dels drets dels infants. L’educació té un gran paper, per no dir el principal, pel que fa a la moral social, que es pot modificar i es modifica a través del col·lectiu social, partint, és clar, de l’individual. Aquesta consciència social que l’educadora i l’educador ajuden a transmetre, comença evidentment en un mateix. Per això, és diu que l’actitud d’un mateix és el més important a l’hora d’educar. I l’actitud principal que penso s’ha de tenir és la de “voler ser educat” constantment, permanentment, per tot el nostre entorn. En l’educació crec que una de les coses més importants és l’aprenentatge permanent... Estar al dia és important i procurar no quedar-se amb idees que han quedat obsoletes… Una monitora, un monitor, una directora i un director de lleure que, evidentment, també forma part del col·lectiu d’educadors, això no ho pot perdre mai de vista durant la seva tasca. Els abusos sexuals a menors és una lacra de la societat que s’ha de voler eradicar, per començar no ho podem ignorar… És important tenir clar que qualsevol menor d’edat està exposat a aquest perill i que les abusadores i abusadors no tenen cap perfil en concret, per tant que totes i tots podríem ser-ho. Trencar amb el tabú sexual que encara ara té la nostra societat, parlar obertament de sexualitat i d’abusos amb els menors és un camí en el que encara s’ha de recórrer molt de trajecte… La consciència social en aquest tema, per exemple, comença en trencar aquest silenci, en informar i deixar de ser un ignorant d’aquest tema… Mentre preferim callar, totes i tots som còmplices de les abusadores i dels abusadors. Els silencis només es poden trencar amb la comunicació i la reflexió individual i comuna. 


Eva Fornós i Puigvert

La bona líder

L’educació en el temps de lleure té un paper molt important en aquesta societat i un camí molt llarg a recórrer. Necessita de bones i bons professionals que tirin endavant projectes educatius que ajudin a fer créixer a persones felices. Un espai de guarda abans de començar les classes; el menjador escolar, les activitats extrascolars, els esplais dels dissabtes, els casals de vacances, les colònies, els campaments, rutes, etc., són experiències que han d’ajudar a la persona a créixer com una persona i a aprendre a tractar amb persones.
No hem d’oblidar mai el paper de la professional i el professional que forma part d’un equip i que porta a terme un projecte educatiu.
El paper d’aquesta professional o d’aquest professional és essencial per aconseguir els objectius marcats.
En un equip és molt important que tots els membres del grup treballin a gust, amb il·lusió.
A vegades, la manca d’il·lusió d’un sol membre d’un equip pot arribar a destruir-lo. L’autoestima del grup es troba en l’autoestima de cadascun dels membres de l’equip.
La tasca de la directora o del director de lleure és precisament mantenir l’equip encès, com si d’una flama es tractés, gràcies al seu lideratge.
Però, abans de considerar-se líder de res hom s’ha de fer càrrec de saber que de líders n’hi ha de molt tipus, però de bones líders i bons líders n’hi ha d’un sol tipus. I per ser-ne una d’aquests o un d’aquests; de les bones, dels bons, dels de veritat cal tenir moltes coses en compte, cal reflexionar-hi i cal saber el lloc en el que hom es troba.
La qualitat humana de la líder o el líder és, penso jo, el més important per poder triomfar en qualsevol projecte.
Una bona líder, un bon líder sap que per ella mateixa, i que per ell mateix, no és ningú al capdavant del projecte sense el seu equip. Sap que l’equip està composat per persones i que per tant les tractarà com a tal. Això que sembla tan obvi, a l’hora de la veritat no ho és tant. I ho constatem, curs darrere curs de monitores i de monitors que fem, quan a la sessió de resolució de conflictes, per exemple se’ns parla del mal lideratge que en comptes d’ajudar a resoldre conflictes és la promotora o promotor de més conflictes. Això, precisament, ho comentem també en els cursos de directores i directors, on moltes vegades elles mateixes o ells mateixos ens donen la raó perquè abans de directores o directors han estat monitores o monitors i ens confirmen la ineficàcia d’algunes persones al capdavant l’equip.
Moltes vegades tot passa perquè el director oblida que ella mateixa o ell mateix és una persona i que el que fa és tractar amb persones.
Eva Fornós Puigvert

Dinàmica del rumor

La dinàmica del rumor la vaig descobrir en el Sanduk, Guia per a la formació dels educadors i les educadores en interculturalitat i immigració - Programa Calidoscopi - Secretaria General de Joventut - Fundació Jaume Bofill, (2000).
Aquesta guia recull un munt de dinàmiques de grup, la majoria d’elles clàssiques, que es van adaptar per a la seva finalitat, però, que com la majoria de les dinàmiques de grup es poden adaptar a un munt de circumstàncies.
Originalment, la dinàmica del rumor apareix com una dinàmica per explicar el model clàssic de comunicació i els elements que el composen: emissor, receptor, codificació, soroll, canal, etc.
Aquesta dinàmica té una gran similitud amb el “joc del telèfon”.
Separes el grup, la majoria són observadors i la resta participen directament de la dinàmica un a un i s'esperen a fora de l'aula de tal manera que no poden escoltar ni veure res del que hi passa.
Expliques una petita història, no importa quina. A vegades pots utilitzar un conte o una notícia real del diari, el que vulguis, o simplement una frase. Tradicionalment s’ensenyava una fotografia i prou.
Fas entrar a una persona del grup que està a fora de l'aula. Aquesta ha d'escoltar i veure allò que expliques, llegeixes i ensenyes. A partir d'aquí, serà el participant de la dinàmica qui ho expliqui només amb la seva veu, és a dir, si hi ha alguna imatge ja no apareixerà més i si s'ha llegit un text tampoc, a un altre participant. I aquest a un altre, i aquest altre seguirà la cadena, i així fins a que tothom hagi escoltat l'explicació.
Els observadors, els únics que coneixen la història real o la imatge, veuen com aquesta es transforma totalment de manera exagerada, sense cap aparent sentit i de forma totalment irreal.
És divertit observar com la història o la imatge es va transformant i deformant a mesura que s’explica més i més cops.
Al començament, totes i tots quedem “perplexos” pel nou contingut que no té res a veure amb el que volíem dir. A vegades la història o la imatge agafa un sentit ben el contrari del què realment volíem dir i, a vegades, ni tan sols té sentit.
Amb aquesta dinàmica, que la podem fer servir per a moltes ocasions, ens serveix per parlar d’un munt de coses.
En els cursos de monitores i de monitors, per exemple, si la fem servir per a la sessió d’Educació Intercultural ens ajuda per encetar el tema pel que fa a la comunicació i el llenguatge i la transformació de la realitat segons la percepció de cadascú de nosaltres.
Les persones tenim una percepció diferent de la realitat si no aprenem a mirar les coses d’una forma global. És a dir, donant la volta a totes les situacions. A vegades ens quedem amb allò que veuen els nostres ulls, però, la realitat pot anar molt més enllà.
Quan veiem i escoltem una notícia a la televisió, només veiem i escoltem allò que el periodista vol que veiem i escoltem. Amb això no estic dient que el periodista manipuli d’una forma conscient, és clar, tot i que això també sol passar. L’únic que dic és que el periodista disposa d’una càmera que grava una sèrie d’imatges i s’informa d’una sèrie de coses i després transmet per la televisió només allò que ha gravat i ens diu allò que li han dit. Però, el treball del periodista, moltes vegades, no té perquè ser la realitat precisa d’uns fets en concret.
I allò que diuen “no et creguis res fins a que ho vegis amb els teus ulls” potser no és del tot del cert, ja que, potser fins i tot, el que veuen els teus ulls no té perquè ser del tot real. Vull dir que les persones codifiquem en el nostre cervell allò que hem vist, però ho codifiquem a través dels nostres coneixements, i n’extraiem les nostres pròpies conclusions, raonades o no, però, són les nostres conclusions només. I potser la vertadera realitat no té perquè ser com ens l’hem pensat.
És fàcil, partint d’aquesta base que en el nostre món existeixi racisme, xenofòbia, divisió constant de pensaments que acaben en conflicte, el xoc cultural per exemple. Ja que moltes persones estan carregades de prejudicis que de forma involuntària, sobretot, o voluntària van adquirint al llarg de la vida i formen part de les seves creences.
Amb aquesta dinàmica podem analitzar això que expliquem:
  • Què fa contribuir a la transformació d’una història quan aquesta passa de veu a veu?
  • Com projectem allò que veiem o observem?
  • Què són els prejudicis?
L’educació intercultural que no és res més que la interrelació de diferents cultures gràcies a actituds com l’escolta activa, l’empatia i la tolerància a la diversitat, va més enllà de la relació entre cultures, sinó que també té en compte la relació entre persones i gènere.

Eva Fornós i Puigvert