No crec en el fet que hi hagi una barrera entre joves i adults, les barreres es formen entre les persones, no importa les edats, quan ens perdem el respecte.
És fàcil perdre el respecte als infants i als joves, si creus que tens dret a tenir el control de les seves vides, tan sols pel fet que són més petits en edat que tu.
Un greu error que té les seves conseqüències.
Quan decideixes intervenir a les seves vides i ho fas a traves d’un continu control, moltes vegades obsessiu, violes la seva intimitat, criminalitzant a voltes les seves opinions, reprimint els seus gustos i tendències, excloent-los de les decisions familiars i per tant excloent-los de les decisions que impliquen a la seva pròpia vida, estem construint amb aquestes persones una barrera, que costarà moltes vegades anys a poder-la destruir.
És fàcil fer-nos una idea ben equivocada de les persones si quan les observem només veiem els seus defectes, defectes i imperfeccions que tots i totes tenim, evidentment, però sempre és més fàcil descobrir les debilitats i mancances dels altres, abans que descobrir les nostres.
S’equivoca un adult que es pensa que pel sol fet de tenir més anys té dret a dominar la vida d’algú i som molts i moltes les qui a vegades, de forma temerària trepitgem els drets de les persones.
Parlo també amb propietat, ja que sóc mare i sóc plenament conscient dels meus errors amb les meves dues filles i fill.
He trepitjat moltes vegades els seus drets, he traspassat la ratlla del control i a voltes he violat la seva intimitat. I quan ho he fet, no pretenia fer-ho, jo creia que ho feia per a un bé, només ho creia, el temps i les reflexions constants fan adonar-me’n dels meus errors.
Sovint els educadors i educadores, mares i pares rectifiquem en alguns dels errors, però constantment en cometem més i més, a vegades sembla que el fet d’equivocar-nos no tingui límits.
Ben mirat la vida és un continu aprenentatge i és moltes vegades gràcies als errors que aprenem a ser millors i més justos per als altres.
Però, n’hem d’aprendre dels errors, perquè sinó equivocar-nos només ens serviria per fer mal i ser injustos.
Per tant no n’hi ha prou en reflexionar i en demanar perdó, tot i que és un bon començament és clar.
Quants de nosaltres té la capacitat per demanar perdó a les persones quan som conscients que ens hem equivocat?
Ho fem realment?
Però, després hem de continuar el camí, un camí de canvi de mentalitat, d’hàbits i de maneres de fer i de dir...
Si és que realment volem aprendre la lliçó que la vida ens dona contínuament.
Una assignatura pendent que ens queda a molts i a moltes és entendre realment què vol dir i quins efectes té trepitjar els drets dels altres.
Contínuament i sense saber-ho, penso jo, perdem el nord amb els nens i nenes i els joves i les joves i ells i elles moltes vegades a crits ens ho intenten explicar, tal i com nosaltres ho fèiem a la seva època:
“No m’escoltes mai”
“No em fas cas”
“No t’importa el que jo cregui”
“Per què m’ho dius això?”
“No em deixes parlar”
“No em remenis les coses”
“Deixa’m en pau”
“No et fiquis a la meva vida”
“No em deixes fer res”
“Tinc ganes de ser lliure!”
No dic que sigui fàcil el camí de ser mare i pare o educador i educadora o mestre o el que sigui...
No és fàcil, si més no per a mi no ho és, però el que sí afirmo és que ens ho fem realment més difícil del que segurament seria...
Tan sols posant a la pràctica l’escolta activa, l’empatia i la paciència, penso que tindríem molt a guanyar.
A partir d’aquí el nostre cor i sentits ja ens podrien fer de guies en aquesta aventura de fer-nos persones entre tots i totes.
Eva Fornós
