Segons Howard Gardner, en el seu model de la teoría de les intel·ligències múltiples, la intel·ligència no és quelcom unitari sinó que agrupa diverses intel·ligències múltiples, distintes i independents.

És a dir, que l’èxit acadèmic no ho és tot, que gent amb una gran capacitat intel·lectual pot tenir poques habilitats per escollir els amics, per fer negocis o per sobresortir en els esports.

Cada camp utilitza tipus d’intel·ligència diferents, ni millors ni pitjors, però sí diferents.

En aquest sentit doncs podem parlar de la intel·ligència emocional (terme popularitzat per Daniel Goleman), i de persones que amb unes bones habilitats emocionals se sentiran molt més bé amb elles mateixes.

Aquest sentir-se millor i satisfet amb un mateix, fa que la seva vida a nivell tant personal, com professional i social sigui sovint un èxit, complint amb els seus somnis i expectatives de vida, fent allò que desitgen i senten.

Una persona que no ha après a controlar les seves emocions i que constantment aquestes se li desboquen, per molt que el seu intel·lecte sigui elevat, passa molta estona en batalles interiors que fan que no el deixin pensar d’una manera serena i tranquil·la.

Per tant, no té  la capacitat per anar resolent els obstacles que la vida li posa pel camí, i sovint la seva vida esdevé un fracàs.

L’impressionant de tot plegat és que la major part de vegades aquests obstacles que diem que la vida ens posa en el camí, no són altra cosa que obstacles que hem creat nosaltres mateixos, per molt que vulguem donar la culpa als demès o a les circumstàncies…

Si no fos així, ¿com és que hi ha gent que tot i haver patit molt més que nosaltres, tot i que les seves circumstàncies són molt pitjor que les nostres, és capaç de ser feliç i tirar endavant superant-ho tot?

La clau moltes vegades es troba a l’interior, en aquesta intel·ligència emocional de la que estem parlant…

Són d’aquestes persones de les que hem d’aprendre i descobrir la clau del secret de l’èxit.

El millor dels èxits, podria ser per exemple, sentir-se bé amb un mateix, amb el que es pensa, amb el que es diu, amb el que es fa, amb el que se sent…

Amb la intel·ligència emocional el que es vol explicar, entre altres coses, és la capacitat que hom té per resoldre de manera eficaç els conflictes al llarg de la vida.

Capacitat que es pot aprendre i per tant ensenyar, i que tot rau en descobrir-se a un mateix, a conèixer-se com a persona, a aprendre a gestionar les emocions, a ser empàtic amb els altres i, finalment, a aprendre a comunicar-se...

En definitiva, a viure i a conviure en societat.

L’educació en el lleure sempre ha estat un exemple d’aquesta mena d’educació emocional, que tot i que potser no s’ha fet de forma del tot conscient, s’ha anat fent sovint al llarg de la història del lleure educatiu.

Ajudant a créixer als nens i nenes com a persones lliures i crítiques, participatives i compromeses amb la societat i amb l’entorn en el que es conviu.  

I l’educació en el lleure, que el seu objecte de treball és l’individu i la comunitat, té com un dels seus objectius la convivència.

I la convivència no es dóna quasi mai quan l’individu no està satisfet amb ell mateix.

Parlar per tant d’intel·ligència emocional és parlar de l’autoestima, l’autoconsciència, la metacognició, l’autodomini, l’automotivació, l’empatia i les habilitat socials.

EVA FORNÓS PUIGVERT